Steven Soderberg fusiona a ¡El soplón! les dues línies que defineixen la seva filmografia, la d’un cinema comercial, de grans estrelles i certa sofisticació, amb el vessant més propi del director de cinema independent que encara intenta ser. En resulta una barreja de pel·lícula d’espies i comèdia amb aires retro, alguns apunts de crítica a la societat i el sistema actual, i una trama llarga i confusa, però que se n’acaba sortint en el propòsit d’enganyar i tornar a enganyar l’espectador fins a la sorpresa final. El to de comèdia acosta ¡El soplón! a films com Charada i altres clàssics dels seixanta pels quals Soderberg sembla tenir força tirada, i als quals també ret homenatge amb la banda sonora de Marvin Hamlisch. S’ha de reconèixer l’esforç de Matt Damon per adaptar-se físicament al personatge al qual dóna vida, un en aparença ingenu executiu d’una gran corporació que decideix convertir-se en el confident de l’FBI quan descobreix actuacions fraudulentes a la seva empresa. En mans de Damon resulta força creïble la candidesa i ingenuïtat d’aquest personatge, com també l’inesperat gir que la seva història i el seu tarannà acaba fent en una pel·lícula que parla de les aparences, la manipulació, l’ambició i les mentides, les que es creu el propi personatge i també, les que fan possible un sistema en el qual són possibles grans fraus com el de Madoff o, més a prop de casa nostra, el cas de Millet i el Palau.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada