Errors i obsessions diabòliques

Antichrist és segurament la pel·lícula més honesta però també la més errònia que ha dirigit el danès Lars Von Trier. El director explica que va voler fer aquest film després de passar per una fase de depressió i per donar sortida a algunes inquietuds i fantasmes personals que tenen molt a veure amb la racionalitat, la religió i la sexualitat. En una entrevista recent ha admès que la sexualitat femenina li fa por i aquesta és una de les claus, sens dubte, que ajuden a explicar –que no disculpar o compartir- l’acusada misogínia del film. No es tracta, per tant, d’una acusació gratuïta ni nova, ja que moltes de les obres anteriors del realitzador, com Rompiendo las olas o Dogville, desprenen aquest caràcter misogin. Però a Antichrist es porta a uns extrems insospitats i, el que és més lamentable, d’una forma enganyosa impròpia d’un cineasta tan avantguardista i arriscat.

El guió, dispers i trampós, presenta una parella que es veu literalment arrossegada als inferns després de perdre accidentalment el seu fill de pocs mesos. L’home, que és psiquiatra, decideix contra tota versemblança ajudar la seva companya a superar el traumàtic dol per la pèrdua del fill. Amb aquest objectiu l’acompanya fins a un bosc on radiquen, i on intentarà fer aflorar les principals pors de la dona. Aquí radica el gran engany de la pel·lícula: fer creure que es tracta d’un drama sobre la el dolor de la pèrdua, i focalitzar l’atenció en el personatge femení, interpretat amb un meritori valor per una Charlotte Gainsbourg que va ser premiada a Cannes; realment el centre de la història és l’home, i potser es podria dir “un home”, el propi Von Trier que converteix el seu alter ego, un notori Willem Dafoe, en víctima dels seus temors més atàvics.

Resulta realment encertada la tria de Dafoe per aquest personatge que ja des dels segons inicials i sense impudícia anirà mostrant els seus genitals en les nombroses i salvatges escenes de sexe explícit que amaneixen el film i que tenen, realment, una raó de ser dins aquest despropòsit: definir la dona com un ésser animal aferrat al mascle, al qual intenta retenir –literalment- al preu que sigui i amb l’únic objectiu de la procreació. Privada d’aquesta capacitat, aquesta dona –i totes, segons s’entén de l’eloqüent epíleg- representa l’ésser maligne que dóna títol a la pel·lícula: l’Antichrist. L’antídot que Lars Von Trier proposa per fugir d’aquest enganyós jardí de les delícies és la raó, la ciència que es representa per mitjà de l’enfrontament ideològic del Dafoe psiquiatra i la Gainsbourg, autora d’una tesi sobre la bruixeria i altres qüestions sobrenaturals més "apropiades" a la seva naturalesa diabòlica.

Més que discutible en el seu fons i errònia en la seva execució, Antichrist concentra els seus encerts en el vessant visual. Von Trier, sempre propens a l’experimentació, aposta per un tractament de la imatge que queda molt lluny dels principis del dogma 95 del qual va ser un dels principals promotors. Però tot i l’experimentació, el danès no aconsegueix en aquesta ocasió marcar una nova tendència, i busca amb en el muntatge i la fotografia acostar-se a la manera de fer del nou cinema fantàstic i de terror europeu. Tot i que a nivell formal funciona, aquest acostament al cinema de terror (amb apunts de cinema porno massa fàcils com per deixar-se provocar) és una altra de les trampes d’Antichrist, una pel·lícula d’obsessions massa personals com per poder funcionar segons els paràmetres del gènere.

Crítica publicada a Ciutat Oci