Aprendre a viure

Daigo és un violoncelista insatisfet amb la seva vida i al qual se li presenta una ocasió per canviar quan es dissol l’orquestra de la que forma part i es queda sobtadament sense feina. Dubtant que el seu futur passi per la música i per tal d’aclarir-se les idees, el jove decideix retornar, acompanyat de la seva dona, a la casa de poble que li va deixar la seva mare en herència. En el poble acceptarà, a contracor, una feina com a nokanshi, un professional que s’encarrega de purificar i vestir els morts pel fèretre abans de la seva incineració. Al principi, el tabú pel contacte amb la mort porta Daigo a amagar la seva nova feina a la seva dona i veïns. Ell mateix se sent avergonyit i inútil en aquesta ocupació, fins que mica en mica descobreix que aquest ritual ajuda les famílies a acceptar la pèrdua dels seus éssers estimats i els fa més fàcil el comiat. Aquestes són les partides (Departures) a les quals fa referència el títol de la producció guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, una pel·lícula de Yojiro Takita que, no exempta d’humor, acompanya el protagonista en el procés d’acceptar la mort per aprendre a viure.

No és habitual en el sempre distant cinema japonès –i molt menys en el que s’estrena, amb comptagotes, en pantalles europees-, una pel·lícula capaç d’emocionar i d’arrencar somriures i llàgrimes, i fer-ho amb el sempre difícil tema del dol i de la mort com a rerefons. Takita ho aconsegueix amb un film d’inusual emotivitat, tendre i còmic a parts iguals, que aborda el tema de la mort amb una naturalitat desdramatitzada que contribueix entendre, com fa el protagonista, que la mort no és un final sinó un altre punt de partida, pels que se’n van, i pels que es queden. Acceptant aquesta realitat és com el jove Daigo podrà refer la seva vida i fer-ho alliberat de les càrregues d’un passat marcat per l’absència del seu pare, amb el qual es reconciliarà de la forma més inesperada, sorprenent i emotiva. A Departures potser li sobra algun excés de sentimentalisme, sobretot en l’abús del recurs de la música per provocar les emocions que ja sorgeixen en altres moments molt més sobris i senzills de la pel·lícula. El film també resulta interessant, especialment per als desconeixedors de la cultura nipona i la tradició budista, per com presenta el Nokan, un delicat i elegant ritual que consisteix en netejar i vestir el mort davant la mirada dels seus familiars, i que el prepara intentant copsar l’essència de la persona abans del darrer comiat.