Durant els anys de la Gran Depressió als Estats Units van proliferar les pel·lícules de gàngsters que, pràcticament al mateix moment van convertir en tràgics herois de ficció a aquells que en el món real actuaven contra un sistema que havia originat la crisi, encara que fos buscant l’oportunitat i el benefici propi i amb una moral més de dubtosa. L’atracador de bancs John Dillinger és un d’aquests personatges al marge de la societat que, per la conjuntura històrica del moment, es va convertir en un heroi de les classes deprimides. En una de les escenes culminants d’Enemigos Públicos, la pel·lícula amb que Michael Mann ha intentat reconstruir el mite i el seu tràgic final, Dillinger assisteix a la projecció d’una pel·lícula de Clark Gable, precisament titulada Enemigo Público, on es retrata de forma glamurosa i romàntica la vida d’un lladre com ell. Potser aquesta és la forma com Michael Mann ens desvetlla la seva intenció d’explorar les causes que fan, de la realitat, llegenda. L’objectiu no s’ha acomplert, però en el camí n’ha quedat una correcta, tot i que molt freda revisió del cinema negre de tall més clàssic.
Mann, incomprensiblement aplaudit com un dels abanderats de la modernitat a Hollywood, és en realitat un cineasta de bases molt clàssiques i convencionals que, això si, ha sabut dissimular amb una interessant aposta pel vídeo, del qual ha sabut sempre treure un bon partit formal. En aquest sentit, la màxima innovació d’Enemigos públicos i segons com, el seu únic interès, radica en el fet que es tracta d’una pel·lícula d’època, de gènere negre i de narrativa clàssica rodada pràcticament com un vídeo casolà. Té la seva gràcia, però es queda curt en les possibilitats que donava una història l’oportunitat de la qual, en plena crisi econòmica, queda fora de tot dubte.
A Enemigos públicos hi ha glamour -el que aporten els atractius Johnny Depp i Marion Cotillard- i fascinació per un personatge esquiu, seductor i perillós abocat a una sort tràgica. Però Mann oblida que es tracta d’un personatge real del qual, amb la distància històrica i en un context social en alguns aspectes comparables al qual va donar peu a la seva existència, s’haurien de poder dir moltes altres coses. O, com a mínim, aprofundir en les raons que van convertir en un autèntic ídol de masses un criminal amb el seu historial delictiu. Per la contra, i recolzat en una pretesa austeritat i transcendència, el director posa èmfasi en la història d’amor entre Dillinger i la dona que, cànon obliga, el va portar a la perdició. No es pot dir res més d’una pel·lícula que poca cosa aporta més que el revival poc entusiasta d’un gènere que havia caigut en desús en plena era de les hibridacions i la postmodernitat. Però de la mateixa manera que fa el Johnny Depp-Dillinger de la pel·lícula, haurem de recórrer al cinema clàssic per entendre realment i per deixar-nos emportar per un gènere fascinant.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada