La mort de Harry el Sucio

Clint Eastwood aprofita la que probablement serà la seva última aparició en la gran pantalla, com a protagonista de la seva pròpia pel·lícula Gran Torino, per fer una síntesi de la seva trajectòria i redimir els personatges sense moral que l’han acompanyat en aquestes dècades dedicades a la interpretació. Gran Torino pot sembla “petita” al costat de títols capitals com Sin Perdón, Mistyc River o el díptic configurat per Banderas de nuestros padres i Cartas desde Iwo Jima, però dista molt de ser una pel·lícula senzilla: com en les seves darreres obres, Eastwood aborda qüestions que, força incòmodes, el cineasta sap abordar amb gran lucidesa i resoldre amb extraordinària elegància. En el cas concret de Gran Torino, els conflictes que sorgeixen en una població del middle west, on els costums tradicionals van perdent terreny inexorablement a mesura que la immigració –aquí oriental- va ocupant els barris. De rerefons, la progressiva pèrdua de valors de la societat, la família, la violència, l’esforç, el respecte, la fe i, com no podia de ser una altra manera, el perdó i la redempció, són els temes que puntegen una pel·lícula serena i irònica, molt allunyada del que ha estat la filmografia que ha convertit en mite a aquest dur de Hollywood.

El personatge d’Eastwood, aquest Kowalski que sintetitza en un rondinaire octogenari els pitjors defectes de Harry el Sucio, el sargent de ferro i una llarga galeria de cowboys, viu ancorat un passat que representa el seu Gran Torino, el cotxe que simbòlicament també està en l’origen de la trama. Armes en mà, Kowalski surt a defensar el territori que considera propi i li acaba salvant la vida al jove asiàtic que li intenta robar el vehicle i amb el qual establirà una curiosa relació de mestre-pupil que es pot entendre també, perquè no, com el pas d’una forma de vida a l’acceptació d’una nova realitat en un món on les fronteres es difuminen. Els veïns d’ètnia hmong, amb la seva exòtica espiritualitat, s’acaben convertint en la família autèntica de Kowalski, mentre els seus fills biològics, que representen també el materialisme més ranci, es tornen cada vegada més i més estranys. Aquest excombatent de Corea, marcat pels crims comesos durant la guerra, sol i malalt, farà de la ma d’aquests orientals el necessari camí -de clara influència catòlica- cap al perdó i la redempció, que culmina en un fascinant i desmitificador duel final que tanca la història d’aquesta pel·lícula i en el qual perdona els pecats de tots els dubtosos personatges als quals Eastwood a cedit la seva presència i la seva veu, i que queden ara definitivament enterrats.

Crítica publicada a Capgròs