El pas del temps

Com seria la vida si nasquéssim vells i rejoveníssim fins a convertir-nos en nadons indefensos i sense experiència? Quins serien els nostres records? Què significaria llavors la mort, la vida, l’amor, la paternitat, l’amistat o la memòria? De la manera com el temps condiciona les nostres vivències, defineix la nostra personalitat, determina la nostra relació amb els demés i marca el nostre destí parla El curioso caso de Benjamin Button. Ho fa prenent com a punt de partida un relat breu d’Scott Fitzerald, convertit en mans del talentós David Fincher en un melodrama colossal, un petit fresc històric, un retrat costumista, un assaig metafísic i una joia del fantàstic en dosis similars.

Definir la darrera pel·lícula del director de Seven és tan complex com la història que narra, i que ens recorda amb poques pinzellades com n’és també de complexa la condició humana. Fincher recorre, en canvi, a un pretext argumental d’extraordinària senzillesa, un clàssic "noi coneix noia" trastocat en aquest film pel pas del temps a contracorrent del personatge protagonista. Brad Pitt assumeix el repte i resol amb força credibilitat -i maquillatge- la dificultat de passar de ser un vell de 80 anys i a un jovenet de vint. La seva anònima peripècia vital que recorre el segle XX, circumstància que d’alguna manera emparenta aquest film amb Forrest Gump, amb la que també té en comú l’entrebancada història d’amor amb una ballarina frustrada a la qual dota d’una bellíssima presència la solvent Cate Blanchett.

Els encontres i desencontres d’aquests dos personatges marquen el ritme d’una pel·lícula llarga, que durant prop de tres hores es dedica a relatar també les petites grans històries de molts dels personatges que també s’aniran creuant en la curiosa vida de Benjamin Button. En aquestes històries s’hi entreveuen moltes de les grans veritats que intenta comunicar el film, que és al mateix temps lleuger i profund; que apel·la amb el seu to elegíac a la necessitat d’aprofitar el temps i no deixar perdre les oportunitats; que canta a la volatilitat i a la lleugeresa de la vida des de la tristesa que suposa assumir que la pèrdua serà, tard o d’hora, inevitable.

Crítica publicada a Capgròs