dimarts, de març 17

La societat que no hi vol veure



L’adaptació al cinema del Ensayo sobre la ceguera que ha dirigit el brasiler Fernando Meirelles ha comptat amb el beneplàcit del seu autor, el premi Nobel José Saramago. Aquesta podria ser ja una bona confirmació del nivell d’aquesta pel·lícula que ve també a confirmar el talent del cineasta, Meirelles, que va despuntar amb la contundent Ciudad de Dios, ha demostrat amb la seva filmografia que no té gaires intencions de fer un cinema fàcil i, sobretot, còmode. Coherent amb aquest principi, presenta una pel·lícula que no és agradable de veure, malgrat que sigui a nivell estètic, precisament, on radica el principal encert d’A ciegas.

Meirelles ha dedicat esforços per trobar els efectes visuals i ha recorregut a una fotografia que recorda contínuament la tràgica circumstància dels protagonistes, un grup de persones que s’han quedat cegues súbitament i que són recloses en un centre deixat de la ma de déu per tal d’evitar el contagi de la seva estranya malaltia a la resta de la societat. El director també posa interès en mostrar el procés de degradació d’aquestes persones, que mica en mica van limitant la seva existència a les necessitats i els instints més essencials i, per tant, més ferotges.

Julianne Moore té un paper simbòlic destacat interpretant l’únic personatge que conserva la visió i que, a més, sembla immune al contagi d’aquesta epidèmia, que és la metàfora a través de la qual Saramago i Meirelles conviden a reflexionar sobre la ceguera que hi ha en la nostra societat. Ceguera davant les injustícies, davant el patiment dels demés, davant la diferència, etc... la pel·lícula no dóna cap resposta, i per tant, convida a arribar a múltiples conclusions i a entrar en un debat que es pot portar molt més enllà de la projecció. Però el retrat d’aquest col·lectiu indefens fins a límits agònics constitueix, en el moment actual, una segona metàfora igualment interessant: la de la societat que ha tancat els ulls a la realitat i s’acaba veu abocada a una crisi de conseqüències insospitades.

Crítica publicada a Capgròs