dissabte, d’octubre 25

Camins d'amor i de dolor



Camino és el títol del llibre de referència del fundador de l’Opus Dei, José María Escrivà de Balaguer, i també el nom de la nena protagonista de la darrera pel·lícula de Javier Fesser. El director de Mortadelo y Filemón i El milagro de P. Tinto canvia radicalment de registre amb una pel·lícula cridada, per la seva temàtica, a la polèmica. El film s’inspira vagament en el cas real d’Alexia González Barros, una nena que va morir després d’una llarga malaltia i que ara es troba en procés de beatificació. Fesser ha volgut dedicar la pel·lícula a la petita Alexia malgrat les sonores protestes de la seva família, de l’Opus, per la visió que se’n dóna a la pel·lícula.

El film pren el punt de vista de la nena, una adolescent educada en la fèrria disciplina de l’Opus que descobreix l’amor al mateix temps que es veu abocada al dolorós procés de la malaltia que li costarà la vida. Aquesta mirada infantil servei per contraposar fets i situacions –l’obra de teatre confrontada a l’Obra de l’Opus, el joc amb els dos Jesús-, i tractar les qüestions més delicades a partir d’insinuacions més que d’afirmacions.

Camino parla sobre la fe sincera –la de la nena- contraposada a la doctrina i el fanatisme –representada per la mare (extraordinària Carme Elías), i també del poder redemptor de l’amor davant el patiment i la por. Fesser inclou algunes seqüències oníriques que li donen a la pel·lícula un cert aire de conte de fades i reforcen la idea de la mirada innocent i infantil. Però de retruc ofereix un retrat respectuós, però notablement crític amb certes actituds, del que representa l’Obra i els hàbits al voltant de l’Opus Dei.

Crítica publicada a Capgròs


4 comentaris :

Anònim ha dit...

Ya se ve que, después del fracaso en taquilla (la 7ª película de la semana pasada, y eso que no había muchas más), a Fesser le interesa crear polémica antes del fin de semana.

Cometí el error de ir a ver Camino, lo cual sólo me hizo pasar un mal rato con una película larga, lenta y sangrienta. Estoy de acuerdo con los críticos: el tema se aborda lentamente y la película resulta como una patada en el estómago. Tuve que irme al cabo de dos horas de película… y todavía le quedaba lo peor, según me han contado.

La película ya está en la red para descargar. Os recomiendo que os la bajéis y gastéis ese dinero en unas buenas copas, en lugar de pasar un mal rato en el cine.

Anònim ha dit...

Me sorprende que en tu crítica silencies el lado más oscuro de esta película, que denuncia un blog, que no está escrito por nadie del opus precisamente: "uno descubre que al final "Camino" se trata de una denuncia más que de la historia de la niña. Pero si se trata de una denuncia entonces habría que hacerle ver a Javier Fesser que si la religión es una píldora edulcorante, Disney y La Cenicienta también lo es. Es decir, ha sustituido una píldora edulcorante por otra, un tipo de manipulación por otro. ¿Cuál es su mensaje entonces? Trata de eliminar un comecocos y lo sustituye por otro comecocos".

Me sorprende que nadie se atreva a mirar hacía ahí, porque lo políticamenye correcto en estos momentos es alabar a Fesser.

Me gustaría dar unos dats. Como es sabido no es una peli de ficción como repite machaconamente Fesser. Fesser sigue punto por punto la vida de Alexia: basta con leer el libro para ver como todo coincide: la familia, el colegio, la enfermedad, los nombres, la clinica...

Son los mismos diálogos y situaciones de la vida de Alexia, pero con el sentido vuelto del revés: donde la madre tiene una respuesta comprensiva, Fesser le pone una respuesta fanática, para demonizarla.

Me gustaría que me dijeras como se te pondría el cuerpo si un director de cine contara así la historia de tu madre, de tu padre y de tu hermana, maltratándolos y poniéndolos a parir, como ha hecho Fesser con los González Barros.

¡Y encima ha tenido el sarcasmo de dedicarle a la hija la peli en la que pone todo lo que amaba de vuelta y media!

Y ahora, semana tras semana, va enviando cartas abiertas y comunicados, me parece que desde la Portería de Jorge Juan, coincidiendo con las fechas de promoción de la película, diciendo... ¡que le maltratan a él!

Parece un chiste de Mortadelo... si el fondo de la historia no fuera tan tan cruel.

Bargalloneta ha dit...

Deu haver tocat molt profundament l'ànim d'Arturo Arlaz la pel.lícula i els comentaris que anem fent per què a mi, Judith, també em va fer un comentari. Però si parlem de la cinta en si, a mi em va impactar molt, de fet vaig sortir força tocada del cinema i no per la institució , i el que puguin criticar-la Fesser o no, si no per les interpretacions i per la història i és que Carme Elias està IMMENSA!!! i ho escric amb majúscules perquè crec que és de lo millor que ha fet mai!!!

Judith Vives ha dit...

L'Arturo s'ha dedicat a entrar a tots els blogs que parlen de la pel·lícula... potser hauria de dirigir-se directament a en Javier Fesser, oi? Estic amb tu, la peli molt bé i la Carme Elias millor!!!