La pel·lícula Sexykiller, projectada en el recent festival de cinema de Sitges abans de la seva estrena comercial, explica perquè el cinema espanyol ha quedat fora del Palmarès. El film, que no passa de ser una broma menys o menys graciosa amb tints macabres, pot satisfer una part del públic d’un festival que atrau molts aficionats al cinema caspós, però està molt lluny de complir amb uns mínims nivells de qualitat. El seu director, Miguel Martí, deixa palesa la seva elevada cinefília omplint la pel·lícula de tota mena de cites als grans títols del cinema de terror contemporani, convertint la referència en pràcticament l’únic interès del film.
Sexykiller, presenta una estètica de telesèrie barata, a la qual contribueixen també les exagerades interpretacions dels seus principals protagonistes, molts d’ells cares conegudes de la petita pantalla, com Macarena Gómez o Alejo Sauras. Martí s’ha inspirat també en el llenguatge publicitari, per acabar de donar-li a la pel·lícula l’aire pop i "petardo" d’aquest cinema espanyol que veu de l’herència almodovariana.
Del film, s’agraeix l’intent de desmitificació de la figura del psicòpata, a base de convertir una encantadora i atractiva estudiant universitària en una assassina venjativa que causa el pànic en un campus universitari. A més, a mig metratge la pel·lícula va un salt de gènere i es converteix inesperadament en una pel·lícula de zombies. Però aquestes bones idees i els pocs gags inspirats estan realment poc aprofitades en un film que es refia massa de l’autoironia i les bones intencions per fugir de la seva mediocritat.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada