divendres, de desembre 29

2006








Una dotzena de pel·lícules sense ordre ni concert i escollides sota criteris diversos, tots ells molt personals amb l'únic comú denominador d'haver-nos causat un fort impacte a la retina aquest 2006.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix:

Hijos de los hombres, d'Alfonso Cuarón; Volver, de Pedro Almodóvar; Exiled, de Johnny To; Crash, de Paul Haggis; La mort del senyor Lazarescu, de Cristi Puiu; La conseguenze dell'amore, de Paolo Sorrentino; Workingman's death, de Michael Glawogger; Sumas y restas, de Victor Gaviria; Buenas noches y buena suerte, de George Clooney; Everything is illuminated, de Liev Schreiber; The host, de Bong Joon-ho; La condesa rusa, de James Ivory.

Quines han estat per vosaltres les millors de l'any?

Technorati Tags:

Tragicomèdia amb heroïna de vinyeta



Cándida Villar era l’assistenta de la família de Guillermo Fesser abans de convertir-se en un dels personatges de l’univers Gomaespuma. I després de ser protagonista d’una novel·la i divertida comentarista radiofònica de cinema, Cándida salta ara a la gran pantalla en una tragicomèdia amb tints de retrat social. Fesser ha volgut retre homenatge a aquesta dona a qui defineix com la «Mary Poppins del barri de San Blas» per la seva capacitat de contagiar optimisme malgrat les penúries i el drama de la seva pròpia vida. El resultat, tot i les bones intencions, és irregular.

Entre els encerts, sens dubte, destaca l’espontaneïtat de Cándida, una autèntica troballa de qui Fesser sap treure partit, convertint-la en un personatge digne de vinyeta còmica. En aquest sentit, la Cándida real s’integra molt bé en l’imaginari que el director ha anat creant en els seus curts i llargmetratges. De fet, la pel·lícula resulta fidel a l’estil Fesser en la definició de personatges: el porter, els veïns, els marquesos, etc., semblen nascuts de la ploma de l’Ibáñez que Fesser admira.

La trama del periodista televisiu, en canvi, trenca el to humorístic i fa perdre l’interès d’una pel·lícula en la qual tampoc els apunts realistes –com ara els problemes de drogues del fill– no acaben d’encaixar del tot. Sensació d’afegit dóna també la part rodada als Estats Units, amb la qual Fesser ha volgut regalar a Cándida un final de conte de fades, però que molt poc té a veure amb el retrat tragicòmic del vessant més ranci de la societat espanyola que la pel·lícula ofereix en els seus millors moments.

Technorati Tags:

diumenge, de desembre 24

Nadala



Bones festes des de l'Espai Isidor!

Cliqueu sobre la foto per fer-la més gran

dijous, de desembre 21

Entretingut desplegament d'efectes especials



Després d’una llarga experiència com a supervisor d’efectes visuals, Stefan Fangmeier fa el salt a la direcció amb l’esperada adaptació d’Eragon, el primer capítol de l’exitosa trilogia fantàstica de Christopher Paolini. A ningú se li escapa que Tolkien ha estat una important font d’inspiració per al món fantàstic que Paolini va imaginar quan només tenia quinze anys. Però encara més influent ha estat la versió cinematogràfica d’El senyor dels anells dirigida per Peter Jackson, trilogia que Fangmeier ha seguit fil per randa i a la qual visualment remet en pràcticament totes les seqüències del film.

La decisió d’encarregar la direcció d’Eragon a un tècnic d’efectes especials, com es pot suposar, no ha estat gratuïta: Fangmeier treu un gran partit d’uns efectes d’alt nivell que porten les prestigioses marques Weta i Industrial Light & Magic, i que són, de llarg, el més destacable de la pel·lícula. L’espectacularitat d’aquests efectes –el realisme del drac, per exemple, és extraordinari– aconsegueix sorprendre i entretenir més enllà d’un argument insubstancial i unes interpretacions pobres malgrat que el repartiment compti amb la carismàtica presència de John Malkovich i Jeremy Irons.

A l’eficàcia relativa del producte hi contribueix, per últim, la brevetat del metratge –que no arriba ni a les dues hores– i la poca voluntat de transcendir més enllà del pur entreteniment destinat al públic familiar que omple les sales per Nadal.

Technorati Tags:

dimecres, de desembre 20

Tècnica sense concepte



Happy Feet, la pel·lícula d'animació que ha aconseguit desbancar a James Bond els número de les taquilles americanes i espanyoles, sorprèn pel realisme de l'animació i l'espectacularitat de les persecucions i escenes de masses. I de nou es demostra l'altíssim nivell tècnic que ha assolit l'animació digital.

Però resulta preocupant que aquest avenç tecnic no porti adjunt un nivell en els guions i una certa inquietut artística. I és que fora de les honroses excepcions de la Pixar i l'Aardman, el cinema d'animació actual no sap aprofitar el potencial dels sistemes digitals. En tenim un bon exemple en aquest Happy feet. La pel·lícula presenta un petit pingüí emperador que no és capaç de cantar-ritual necessari per aparellar-se- però que en canvi té la capacitat de ballar claqué. El guió desaprofita totalment l'oportunitat de modernitat la vella història de l'aneguet lleig i mostrar a la canalla la importància de rebutjar a aquells que semblen diferents. En canvi, a mitja pel·lícula Happy feet fa un salt de guió en el qual s'intenta introduir un missatge de tints ecologistes ben intencionat, però absolutament confús i per tant, inútil.

I és que els responsables del film, en el fons, semblen més preocupats per forçar situacions que els permetin desplegar el potencial visual de l'animació més que no pas narrar una història ben explicada. Què es pot interpretar, si nó, d'una pel·lícula plena de persecucions gratuites, espectaculars però aborrides, i de repetitives coreografies -tot i el simpàtic homenatge inicial a Moulin Rouge- amb la única excusa de fer sonar uns quants temes musicals d'èxit. Una decisió aquesta última que fa anyorar l'època dels grans musicals Disney d'Alan Menken i companyia, que recolzats en un concepte musical dotaven films com La sirenita o La bella y la bestia d'una unitat argumental i contribuia a elevar el seu nivell artístic. Justament tot allò que li manca a Happy feet.

Technorati Tags:

dilluns, de desembre 18

Buzz



Ara que ja estem immersos en plena temporada de premis cinematogràfics i es comencen a perfilar els que seran els grans títols de la competició que culminarà el 25 de febrer amb l'entrega dels Oscars, us enganxo un article curiós que he trobat a El periódico i que parla sobre com es creen els corrents d'opinió favorables -els anomenats "buzz"- perquè una pel·lícula s'acabi convertint en favorita i candidata. Després de llegir-lo també podeu consultar la galeria de FYC, aquells anuncis de possibles candidates que les productores posen a les revistes del mundillo, i que sempre són macos de mirar.

El millonario camino a los Oscar

¿Cómo se pueden relacionar los premios que entrega un grupo de 83 periodistas extranjeros afincados en Hollywood y los que deciden los cerca de 5.800 miembros de la Academia? La respuesta pasa por un concepto universal, el dinero, y una palabra de difícil traducción imprescindible en la temporada de galardones en Estados Unidos: es el buzz, ese runrún sobre una interpretación, un guión, una banda sonora o una película que empieza a generarse, la mayoría de las veces intencionadamente desde los estudios, y que poco a poco, tras éxitos en la taquilla, críticas deslumbrantes y reconocimientos de grupos variados, se hace clamor.
El anuncio el jueves de las nominaciones de los Globos de Oro, sumado al de los ya anunciados candidatos a los premios Espíritu Independiente y los galardones de grupos como el National Board of Review o las asociaciones de críticos de Los Ángeles y Nueva York ha confirmado varios favoritos (Helen Mirren, Forest Whitaker, Babel, Letters from Iwo Jima, Infiltrados), ha puesto en la lanzadera trabajos que hasta ahora no se veían con excesivas posibilidades de llegar al oro del tío Oscar (Little miss Sunshine, Borat) y ha dejado en la cuneta a películas que tuvieron esperanzas que ahora parecen desvanecerse (The pursuit of happyness, World Trade Center).
La ingente atención mediática anima a los estudios a inyectar aún más dinero en las costosas campañas de promoción para los Oscar.

LAS OPCIONES DE 'VOLVER'
Se lo pueden preguntar a Michael Barker, uno de los copresidentes de Sony Pictures Classics, que habló con EL PERIÓDICO unas horas después de que se anunciaran las candidaturas en los Globos de Oro de Penélope Cruz, como mejor actriz dramática, y de Volver, como mejor película de habla no inglesa. Aunque su estrategia para la temporada de premios se ha centrado en la promoción de una actriz con enorme imán y star power y de un director que en su opinión se encuentra en Estados Unidos en una cumbre "no muy diferente a la que alcanzó Federico Fellini cuando llegó a tener su máxima presencia en Hollywood", las aspiraciones a los Oscar no parecen limitarse a los dos.
"Los premios del cine europeo a la banda sonora de Alberto Iglesias y a la dirección de fotografía de José Luis Alcaine han ayudado a crear mucho buzz. También se está hablando mucho de Carmen Maura. Pero está por ver que eso se acabe traduciendo en nominaciones y nunca es fácil que trabajos extranjeros entren en categorías históricamente dominadas por los estadounidenses, y menos en un año con la competición tan dura, aunque de momento es muy emocionante", asegura Barker.
La apuesta no es algo que suceda solo impulsada por el boca a oreja o por los reconocimientos. Aunque Barker no da la cifra, sí confirma que este año Sony Pictures Classics está invirtiendo en la promoción de Volver más de lo que gastó con Hable con ella (una inversión que fue recompensada con dos Oscar, el de película en habla no inglesa y el más difícil todavía de guión original).
También se han animado a invertir y buscar candidaturas que a primera vista parecerían inalcanzables en Picturehouse, la casa que va a distribuir en Estados Unidos El laberinto del fauno. Una de sus apuestas la avanzaba recientemente en Variety el presidente, Bob Berney: buscarán nominaciones no sólo en categorías técnicas, sino también para el guión, para Guillermo del Toro como director y para Ivana Baquero como actriz de reparto.

CAMPAÑA ACELERADA
Para quienes crean que es demasiado pronto para hablar de Oscar, conviene recordar que la Academia de Hollywood ha realizado cambios en su calendario que han adelantado la carrera. Hace dos años se decidió avanzar un mes la entrega de los premios y se situó a finales de febrero (en el 2007 la fecha de la cita es el domingo 25). Y este año, la organización ha acelerado también el envío de sus papeletas para votar: se enviarán el día 26 de diciembre y deberán ser devueltas para el 13 de enero.
Así, se ha entrado antes en lo que The New York Times describe como "la semana del infierno" para los votantes de los Oscar, en la que no solo el correo se llena de los hace unos años polémicos screeners, sino en la que los estudios persiguen a los miembros de la Academia hasta donde haga falta para asegurarse de que ven las películas.
Como ha explicado al diario neoyorquino Murray Weissman, un veterano publicista que este año promociona Bobby y Banderas de nuestros padres, "se hacen pases en Hawaii, en Aspen, en Malibú. Si descubrimos que van a un nuevo destino de vacaciones, probablemente les seguiremos allí".


Technorati Tags:

diumenge, de desembre 17

Carn viva



Repugnant, eh? És el cartell de la segona part de Hostel, aquell festival de sang tan divertidament animal -that's gore- que va dirigir per Eli Roth, apadrinat per Quentin Tarantino i amb un simpàtic cameo de Takashi Miike himself. Això si, tot i el fàstic, s'ha de reconèixer que el cartell té la seva gràcia. Com a mínim no enganya sobre els continguts de la pel·lícula: carn viva, pura i dura.

Technorati Tags:

divendres, de desembre 15

Torre de Babel



A veure. Hi ha cinc pel·lícules nominades a la categoria de millor pel·lícula de Parla no Anglesa als Globus d'Or. D'aquestes, només de dues es pot dir que representen amb una certa coherència al seu país de procedència: Volver, de Pedro Almodóvar, representa Espanya amb una història ambientada a La Manxa, parlada en castellà i protagonitzada per actors espanyols-espanyols. Si no m'equivoco, el cas de la pel·lícula alemanya, La vida de los otros de Florian Henckel von Donnersmarck, ve a ser el mateix.

Però amb El laberinto del Fauno s'embolica la troca ja que la pel·lícula, ambientada a la Guerra Civil Espanyola i protagonitzada tant per actors espanyols com catalans (quin accent més nostrat que tenen en Sergi López i l'Ariadna Gil), representa ni més ni menys que a Mèxic (!). Bé, podríem convenir que s'ha prioritzat el país originari del director, Guillermo del Toro, mexicà que fa temps que roda les seves pel·lícules a Espanya.

Però és que resulta el director nordamericà Clint Eastwood també ha col·locat una pel·lícula en aquesta categoria tan absurda: la prometedora Letters from Iwo Jima, rodada en japonès, a Japó, i amb actors més japonesos que Godzilla. Ara, això si, la pel·lícula representa els Estats Units, que per això l'ha dirigit en Clint Eastwood, aquell actor ianqui que de jove feia westerns -el gènere genuïnament americà, recordeu?- a Itàlia i Almeria.

I també representant als Estats Units, la nova de l'australià afincat a les amèriques Mel Gibson, que ha aconseguit una nominació per Apocalypto, que està parlada en maia, una llengua que jo diria que ha caigut en un cert desús, com també estaven en desús l'arameu i el llatí, que són els idiomes que parlaven a La pasión de Cristo, la pel·lícula anterior de l'australià antisemita amant de les llengües mortes.

I per últim tenim Babel, producció nordamericana dirigida pel mexicà Alejandro González Iñárritu, que també està nominada, però a la categoria de millor pel·lícula dramàtica de l'any -en anglès, se sobreentén-, i això que aquesta va de tres històries ambientades a Mèxic, Marroc i Japó, amb actors mexicans, nordamericans, australians i japonesos que parlen els seus respectius idiomes, i això explicaria perquè la pel·lícula es titula Babel. El que no explica és perquè aquesta pel·lícula no està nominada amb la resta de pel·lícules de Parla no Anglesa.

I jo que trobo a faltar en Marc Recha representant Polònia...

Technorati Tags:

Incorrecte i divertit revulsiu



Sacha Baron Cohen era un personatge força conegut al Regne Unit i al Nord d’Europa on s’havia projectat el seu programa televisiu El Show d’Ali G. Però encara no s’havia donat a conèixer als Estats Units i gràcies a això ha pogut fer passar per autèntic el personatge Borat, un suposat periodista del Kazakhstan a la recerca de les grandeses culturals nord-americanes. Les protestes que ha generat la seva pel·lícula, titulada també Borat, al Kazakhstan resulten realment exagerades tenint en compte, en primer lloc, l’evident caràcter paròdic del personatge, i en segon lloc, perquè els nord-americans surten moltíssim més mal parats i, en aquest cas, sense paròdia, sinó amb imatges reals de situacions verídiques filmades –i això sí que té gràcia– amb el permís dels mateixos implicats.

De les incursions de Borat en rodeos, misses, reunions socials, grups de joves i fins i tot al Senat se n’extreu un retrat tan incorrecte com divertit del vessant més hipòcrita, conservador, fanàtic i homofòbic de la societat americana. No cal oblidar, però, el caràcter de pseudocumental de la pel·lícula i per això, potser cal posar en quarantena la total veracitat d’algunes seqüències, provocades o forçades per a més lluïment del protagonista. En aquest sentit, Borat es podria emmarcar tangencialment en aquest nou format documental liderat per Michael Moore en què l’autor no és només un observador objectiu sinó partícip actiu i molt interessat. Tot i això, s’agraeix que de tant en tant aparegui un Borat que serveixi de revulsiu i sigui capaç, tot i les trampes, de convulsionar una societat sencera.

Technorati Tags:

dijous, de desembre 14

Altars contemporanis


Aquest altar estava instal·lat a la taquilla del funicular de l'Etna.


Aquest altre, al portal d'una casa al Corso Vittorio Emmanuele de Palermo.

Després direu que les manifestacions religioses no s'adapten als nous temps...

Si voleu veure altres altars tecnològics, però de Roma: aquí i aquí

Technorati Tags:

dimecres, de desembre 13

Dalt dels escenaris



Sobre aquestes línies, a l'esquerra, les grades del teatre grec de Siracusa, un dels més grans del món antic i en el qual Esquil va estrenar algunes de les seves obres; i a la dreta, l'escenari del teatre greco-romà de Taormina, amb el volcà Etna de fons, perquè els teatres antics buscaven paisatges naturals per convertir-los en teló de fons.

Aquí sota, un dels teatres més grans del món contemporani, el del Radio City Music Hall de Nova York, amb una platea amb capacitat per a sis mil persones i un gegantí escenari art-deco que reprodueix els rajos de llum, a la recerca d'una perpètua -però falsa- posta de sol.



Technorati Tags:

Icones sicilianes


Gairebé una postal de Taormina.


Titelles (pupi) i ceràmiques típiques.


Productes de la mediterrània? Nooo! Fruites de massapà.




Restes dels temples grecs d'Agrigento.


La Cassata i els Canoli, la perdició de qualsevol...

Technorati Tags: ;

dimarts, de desembre 12

La fauna siciliana



Un gat de carrer "aparcat" a sobre una Honda, a l'entrada del teatre grec de Siracusa.



Un gosset passejant "a sus anchas" i sense cap control pels mossaics de la Villa del Casale, a Piazza Armerina.

Algunes coses només es veuen a Itàlia...

Technorati Tags:

La sua maestà l'Etna



L'etna defineix el perfil de l'illa de Sicília. El nostre guia s'hi referia continuament com "la sua maestà l'Etna". I aquests dies, sa volcànica majestat ha entrat en una forta activitat que ens va obligar, fins i tot, a aterrar a l'aeroport de Palerm enlloc del de Catània on teníem previst. Però si que vam poder enfilar un tram de la muntanya.



A només dos mil metres d'alçada, l'Etna ofereix aquest aspecte rocós i àrid. Però als 2500 metres, el volcà es converteix en un paisatge lunar i fantasmagòric absolutament fascinant, on les cendres tenyeixen la neu d'un to platejat.



És curiós com enmig d'aquest no res tan impressionant la gent sent la necessitat d'expressar-se...



Nosaltres també ho vam fer, jugant a ser Bela Tarr i reproduint una escena de Satantango.



Technorati Tags:

dilluns, de desembre 11

Banyistes



A aquestes dues banyistes les separen prop de dos mil anys d'història. La primera pertany a un dels preciosos mossaics romans de la Villa del Casale de Piazza Armerina, pràcticament el poble-melic de Sicília. I de seguida ens va recordar a la Noia amb pilota, de Roy Lichtenstein, que vam veure l'estiu passat al Moma de Nova York. Realment creieu que una és més pop que l'altra?

Technorati Tags: ;