Cándida Villar era l’assistenta de la família de Guillermo Fesser abans de convertir-se en un dels personatges de l’univers Gomaespuma. I després de ser protagonista d’una novel·la i divertida comentarista radiofònica de cinema, Cándida salta ara a la gran pantalla en una tragicomèdia amb tints de retrat social. Fesser ha volgut retre homenatge a aquesta dona a qui defineix com la «Mary Poppins del barri de San Blas» per la seva capacitat de contagiar optimisme malgrat les penúries i el drama de la seva pròpia vida. El resultat, tot i les bones intencions, és irregular.
Entre els encerts, sens dubte, destaca l’espontaneïtat de Cándida, una autèntica troballa de qui Fesser sap treure partit, convertint-la en un personatge digne de vinyeta còmica. En aquest sentit, la Cándida real s’integra molt bé en l’imaginari que el director ha anat creant en els seus curts i llargmetratges. De fet, la pel·lícula resulta fidel a l’estil Fesser en la definició de personatges: el porter, els veïns, els marquesos, etc., semblen nascuts de la ploma de l’Ibáñez que Fesser admira.
La trama del periodista televisiu, en canvi, trenca el to humorístic i fa perdre l’interès d’una pel·lícula en la qual tampoc els apunts realistes –com ara els problemes de drogues del fill– no acaben d’encaixar del tot. Sensació d’afegit dóna també la part rodada als Estats Units, amb la qual Fesser ha volgut regalar a Cándida un final de conte de fades, però que molt poc té a veure amb el retrat tragicòmic del vessant més ranci de la societat espanyola que la pel·lícula ofereix en els seus millors moments.
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada