Families unides

Com que això del Halloween és massa ianqui i la castanyada, tot i que més autòctona, és més aborrida, ahir li vam posar una mica de salsa a la cosa amb un sopar col·lectiu+projecció domèstica d'inspiració nipona. Així, després de la sopa de miso, els yakisoba i els pinxos yakitori vam atacar una de les mil pelis de Takashi Miike que encara teniem pendents, The Happiness of the Katakuris. Aquí Miike fa un remake d'una cinta coreana anterior, The Quiet Family, que és la primera pel·lícula de Kim Jee-woon, el director d'A tale of two sisters i Bittersweet life i que, a sobre, té com a protagonistes a Choi Min Sik (Oldboy) i Song Kang-ho (Memories of murder), quan encara no eren els supermegaactors que són avui en dia.

The Quiet Family és una divetida comèdia negra protagonitzada per una simpàtica família que regenta un hotelet rural construït en un indret on suposadament hi han de construir una carretera principal que portarà milions de clients. Però mentrestant a l'hotel no hi va mai ningú. I a sobre, quan casualment apareix el primer client, resulta ser un suicida que apareix mor en extranyes circumstàncies a la seva habitació. La família, per tal que l'hotel no agafi mal nom d'entrada, decideix enterrar el mort i que no se'n parli més. El problema és que els següents inquilins que es presenten al motel també acaben morint... i els tercers, etc etc. Al final li acaben trobant el gust a això d'enterrar morts (alguns de vius i tot), però la situació s'agreuja quan se n'adonen que els estan enterrant just en el lloc on passarà la futura carretera, i es veuen obligats a desenterrar-los de nou. Imagineu tota mena d'acudits negres, situacions divertídament desagradables i caretos indescriptibles dels actors i ja tindreu una idea de The quiet family.

Però què passa quan aquesta història passa per les mans d'un terrorista com Takashi Miike? Doncs que es converteix en una gamberra comèdia musical (!!!) que, tot i seguir l'argument de la pel·lícula original coreana pràcticament al peu de la lletra, no hi té absolutament res a veure. Aquest és un exemple boníssim de reinterpretació més que de remake, que és la única justificació possible i l'únic interés que pot tenir una maniobra cinematogràfica tan habitual com aquesta.

The happiness of Katakuris respon en primer lloc a les normes més bàsiques del musical clàssic, aquell en que les cançons fan avançar la trama. Però Miike juga a provocar reaccions insòlites amb uns números musicals demencials i plens d'humor i mala llet que s'inspiren irònicament en diverses fonts, des dels musicals dels anys vuitanta tipus Flashdance fins a videoclips com el de Thriller de Michael Jackson, passant per les imatges que acompanyen els karaokes i les carrinclones coreografies de films com Sonrisas y lágrimas. Tot això, és clar, sense oblidar mai que està explicant la història d'una família d'assassins casuals intepretada per una colla d'actors amb una versatilitat i un sentit de l'humor i del ridícul més que envejable. The happiness of the Katakuris és absolutament esbojarrada, desconcertant, divertídíssima, gamberra com mai i amb un d'aquells missatges humanistes i plens de valors -en aquest cas sobre la unitat familiar- amb els que Takashi Miike es despenja de tant en tant i ens acaba de descolocar del tot. I es pot afirmar sense cap mena dubte que aquest és un dels títols imprescindibles d'un director que, a la seva manera, és també absolutament indispensable .

Technorati Tags: cinema