Takashi Miike ha decidit passar-se al cinema familiar amb Yokai Daisenso, la seva última pel·lícula i un dels títols inicialment més esperats a Sitges. L’enfant terrible del cinema nipó i un vell amic del festival sorprèn pel relatiu canvi de registre d’aquest film que, malgrat un contundent i llefiscós inici en la seva línia habitual, encaixa més en els paràmetres d’una aventura fantàstica per a tots els públics que en una filmografia plena de propostes desfasades, iconoclastes i salvatges.
Yokai Daisenso té com a protagonista a un nen mig abandonat pels seus pares que viu en un poblet rural amb els seus avis i que un dia és escollit Genet Kirin, una distinció que el fa responsable de defensar el poble de l’atac dels dimonis i els mals esperits de la naturalesa. Així és com aquest noiet es converteix en amic dels Yokai, o esperits bons, i en l’heroi de la batalla que els enfrontarà als dimonis i altres éssers malvats i desagradables. Tot plegat, un discurs la mar de shintoista. Entre els dolents, destaca la presència de la superestrella japonesa Chiaki Kuriyama, a qui la majoria recorda com la Gogo de Kill Bill i que s’ha estat passejant per Sitges aquests dies.
La pel·lícula, que per temàtica fa pensar en El viaje de Chihiro i per estètica en Los heroes del tiempo, entre d’altres, destaca pels seus espectaculars efectes digitals, però també per l’aspecte teatral i artesà d'alguns dels esperits yokai, uns personatges que podrien sortir perfectament en un espectacle dels Comediants, per entendre’ns. Miike també mostra aquí un major domini del relat i la pel·lícula, tot i el seu caos, no pateix tan d’aquelles habituals pèrdues de ritme que han sigut sempre una enfadosa marca de la casa. És a dir, que en general Yokai Daisenso és força entretinguda. A més, i encara que sembli mentida, la pel·lícula transmet un entranyable missatge pacifista i ecologista i aprofita per trencar una llança a favor del reciclatge i, al mateix temps ve a parlar de la pèrdua de la innocència i de com això és l’origen de tots els mals del món. Clar que amb un bon plat d’azukis, insinua Miike amb el seu sentit gamberro de l’humor, sempre serem a temps de salvar el planeta...
Technorati Tags: cinema
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada