dilluns, d’abril 4

Revisió engripada de Hello Dolly



Un dels símptomes que em provoquen els estats gripals com el que el passat cap de setmana em va obligar a apalancar-me al sofà sota una manta és l'imperiosa necessitat de veure clàssics tronats de l'època daurada de Hollywood. Així, sotmesa a la voluntat d'un virus, el dissabte per la tarda em vaig descobrir a mi mateixa recuperant un d'aquests clàssics de Hollywood i gairebé afirmaria que un dels més tronats si treiem de la llista tots els pèplums. Vaig veure Hello Dolly.

Realment no em devia trobar massa bé perquè si no ja m'explicareu que feia jo veient una pel·lícula de Barbra Streisand. El cas és que va servir per constatar diverses coses: 1. que Barbra Streisand és insuportable a part d'una actriu nefasta. 2. que Hello Dolly representa i rubrica la mort definitiva del musical clàssic. El punt u el deixo a la vostra consideració. Sobre el punt dos, no és només una afirmació a la lleugera feta en un moment de defenses baixes sinó demostrable amb fets històrics.

Penseu: el mateix any que Gene Kelly i la Fox decideixen gastar-se 24 milions de dòlars en la reconstrucció del carrer 14 de Nova York per rodar Hello Dolly, Kubrick va estrenar 2001. Una odisea del espacio. Un any abans, l'any 68, el Bonnie & Clyde d'Arthur Penn marcarà el tret de sortida de l'anomenat Nou Hollywood, la generació de cineastes, actors, productors i guionistes que van revolucionar el sistema d'estudis, es van carregar els gèneres clàssics i van definir una nova manera de fer cinema. Un any després de la casposa Hello Dolly, Dennis Hopper presenta el film que millor representa aquest canvi generacional: Easy Rider.

Entre tot això, aquest musical encartronat, moralista, ingenu i força empalagós sobre una casamentera del segle XIX que somia en caçar un madur milionari que la mantingui no resulta precisament la història que una nova generació d'espectadors estava disposada a veure. Per molta professió que tingués al seu darrera Gene Kelly que, dit sigui de passada, ha estat protagonista d'alguns dels moments més encantadors i entranyables del cinema del segle XX; per molta gràcia que faci l'Streisand cantant allò de "hello Louis" a Louis Amstrong; per emblemàtic que sigui el tema que dóna títol al film. Que no. Que Hello Dolly vista amb més de trenta anys de distància no suporta bé el pas del temps i només queda en la memòria com el trist cant del cigne d'un gènere que només una dècada abans s'havia convertit en pràcticament el pilar del sistema d'estudis del Hollywood més maravellosament clàssic i feliç.

2 comentaris :

Anònim ha dit...

si vosté diu que la barbra streisand es una actriu nefasta es que li agradan els musicals daquells que fan pena, perque crec que la streisand es una de les poques actrius verdaderament actriu perque el cine d'avui en dia es vergoños asqueros 1: vas al cine per veure una comedia americana, aquella pelicula tu ja saps el que pasara: un s'entrebancara, laltre li posara les banyes, la tipica pija que va de ricatxa que ba de xula per la vida i que despres latropella un bus... 2 hello dolly es un dels gran musicals. si vosté diu que no es aixi es que no valora el seu talen 3: ella ens dona molt mes que cine, ens emociona,ens fa plora, ens fa riure, ens fa esclata dalegria, aixo no crec que aquestes sencesions en una mateixa pelicula magi pasat en altres actors jo personalmen crec que es la mill0 no numes perque sigui una fan seva sino perque quan tenia
8 anys osigui una nena que encara veu el mon de color rosa, i que es pensa que els musikals eren numes de vells aquella nena que vaig ser es va edunar de la magia que donaba aquella señora que em pensaba que estaba morta perque clar yo no sabia res de cine doncs em baig edunar que no numes abia vist el cine bo sino tambe una actriu de debó. ara tinc 14 anys i quan veig hello dolly em dic: carai estaba fen 3 peliculas alhora no se jo pero ami em sembla que es imposible pero ella ho va fer i totes amb la seva magia i el seu talen inimaginable

Judith Vives ha dit...

Per gustos els colors... gràcies per la visita.