Senyor venjança

Tancat entre quatre parets. Sense motius aparents. Sense explicacions. Sense saber si podrà sortir, i quan. Quinze anys i quinze mil rollets de primavera després, Dae Su, enterrat en vida, torna a veure la llum. Un rostre il·lumina la seva cara esmorteida pels anys de foscor, i la vida –i l’amor- torna a ser possible. Però els quinze anys de captiveri marcats en un braç a sang i odi tenen un nom propi i un secret descobert massa aviat. Quinze anys pensant en la venjança i només cinc dies per executar-la. I preguntes, moltes preguntes. Qui. Com. Perquè. Serà suficient la venjança per aplacar el dolor? És que té algun sentit la venjança?

La resposta és violenta i és patètica. El lirisme de la tragèdia. Una bellesa extranya i dramàtica, com la d’aquesta història d’amor impossible, com la d’una venjança que gira sobre si mateixa, una arma de doble fil. Silenciat durant quinze anys per haver parlat massa, la veritat tornarà a fer callar Dae Su, i continuar vivint amb el secret, un altre secret, en silenci. La pèrdua, l’odi, l’incest, el terror, la venjança, la redempció. Els estadis d’un camí sense retorn, el camí d’aquest noi vell, d’aquest Oldboy de Corea.