dijous, de maig 2

D’A 2013: noves narratives, tendències i autories radicals*



Com la protagonista de ‘Frances Ha’ (i com el protagonista de l'espot oficial) molts hem tingut ganes de sortir fent salts i ballant del Club Aribau o del CCCB on es projecten les pel·lícules del Festival de Cinema d’Autor de Barcelona. En una setmana d’intenses pluges i enmig del temporal de retallades en la cultura i el cinema, el D’A és avui un oasi per a cinèfils: un punt de trobada on posar-se al dia del cinema autoral més fresc i trencador, on recuperar les obres més “radicals” que han passat pels festivals internacionals de referència, on intuir les tendències que vindran i on gaudir de la passió cinèfila al 100% (hi ha alguna cosa millor que les apassionades discussions sobre pel·lícules que tenen lloc a les llargues cues d’espera que es formen a l’inici de cada sessió?).

Amb aquesta tercera edició a punt d’acabar, i encara pendents d’algunes de les pel·lícules més esperades del festival (com la catalana ‘La plaga’ que clausurarà el certamen), ja es poden apuntar alguns dels títols que quedaran en el record del D’A 2013. La citada ‘Frances Ha’, de Noah Baumbach, un dels “hype” més esperats d’aquesta edició, va complir amb les seves expectatives i va enamorar –gràcies també a l’encant de la seva protagonista Greta Gerwig- amb la seva barreja de comèdia indie americana i homenatge a la nouvelle vague. ‘Simon Killer’, un híbrid de drama i thiller dirigit per Antonio Campos, també ha convençut el públic a la recerca d’emocions fortes.

Cruesa extrema, però en uns termes ben diferents, és la que ofereix ‘Boy eating the birds food’, d’Ektoras Lygizos, una nova mostra d’aquest cinema grec actual tan marcat per la crisi. Però que lluny del realisme social que s’ha donat en altres cinematografies com la rumanesa –objecte d’una retrospectiva al D’A-, els joves cineastes grecs estan apostant per un cinema molt cru, a voltes surrealista, poètic i absurd, que aconsegueix transmetre el malestar i desesperació que es viu a Grècia.

Molt esperada era també ‘A última vez que vi Macau’, del tàndem Joao Pedro Rodriguez i Joao Rui Guerra da Mata, dos representats d’aquesta onada de nou cinema portuguès que s’està renovant amb nous plantejaments sobre el relat cinematogràfic, alhora poètic i experimental. De Rodriguez i Guerra da Mata s’han projectat al D’A dos interessants curtmetratges on s’apunten les maneres que brillen amb gran esplendor a la “masterpiece” ‘A última vez que vi Macau’. Barreja de documental sobre la ciutat de Macau, diari fílmic, thriller i ciència ficció apocalíptica, aquesta pel·lícula és, per a qui signa aquestes línies, una de les millors del festival.

El D’A ha dedicat també una secció a l’Autoria Catalana amb un imponent recull de pel·lícules que demostren que alguna cosa important s’està movent a Catalunya. El documental ‘Volar’ de Carla Subirana, que ens introdueix a l’interior de l’hermètica acadèmia militar de vol de l’exèrcit espanyol; la radicalitat estètica de ‘La lapidation de Saint Étienne’ de Pere Vilà, i el “fals” documental sobre el rodatge d’Otel·lo, un excel·lent exercici metalingüístic signat pel professor de l’Escac Hammudi Al-Rahmou, són tres exemples notables de la varietat i riquesa de l’actual cinema català.

Una altra de les interessants tendències que el D’A ha sabut captar amb la seva programació és la dels “film diaries” o diaris fílmics, un gènere cinematogràfic en primera persona que s’està beneficiant del canvi de paradigma que ha suposat el cinema digital. Amb més facilitats que mai per rodar una pel·lícula només amb una càmera i pressupostos low cost, cineastes com Leon Siminiani o Carlo Pardial han filmat alguns dels títols més interessants del cinema d’autor de l’estat, ‘Mapa’ i ‘Mi loco Erasmus’.

*Article publicat al Núvol.com