dilluns, d’abril 8

Festival al sofà de casa


Núvol em publica aquest article sobre l'Atlàntida Film Fest de Filmin.

Fa tres anys, el cinema a casa era sinònim de DVD o de descàrrega il·legal. I llavors va aparèixer la plataforma Filmin, amb un elegant catàleg de pel·lícules alternatives i d’autor, disponibles en streaming, en condicions legals i preus assequibles. Era el primer pas en el nou ordre de l’exhibició cinematogràfica que marca una línia directe que va de la xarxa al sofà de casa. Lluny de conformar-se en el paper de simple videoclub a Internet, ràpidament Filmin va fer una aposta decidida pel mitjà organitzant un festival de cinema online. Agafant el nom de la mítica illa descrita pels grecs i buscada pels romàntics, l’Atlàntida Film Fest posa els cinèfils sobre la pista de títols que sabem que existeixen, però que difícilment apareixen en la geografia de les sales de cinema comercials. No té el glamour de les catifes vermelles, però sí una inauguració i una clausura, un jurat i el seu palmarès. I fins i tot el premi del públic. En la seva tercera edició, que té lloc fins el 22 d’abril, l’Atlàntica Film Fest presenta una quarantena de títols seleccionats entre els festivals més importants del món (Canes, Berlín, Sundance, Venècia), capaços de deixar en evidència a d’altres certàmens cinematogràfics força més consolidats.

L’Atlàntida Film Fest és avui el festival online de referència a Espanya, però no és pas l’únic. Les plataformes de Vídeo On Demand han proliferat en els darrers anys –la propera en obrir es diu Plat i mostrarà sense cost l’obra d’alguns dels directors independents més rellevants del cinema espanyol més actual-, i amb aquestes noves plataformes han sorgit també nous formats de festivals. I els certamens convencionals s’han vist també amb la necessitat de plantejar-se una secció online, en complicitat amb Filmin o d’altres plataformes similars. A banda de l’Atlàntida Film Fest, per exemple, Filmin organitza un festival de cinema francès (My french film festival) i ha acollit les sessions online d’altres certàmens com el festival 4+1 o l’In-Edit de documentals musicals. La plataforma Filmotech, per la seva banda, ha organitzat l’Iber Film America de cinema iberoamericà i també les dues edicions del Festival de Cine Online, que l’any passat es va ampliar també a les sales físiques, amb projeccions al Matadero de Madrid. Márgenes, l’espai web que recull i difon la producció espanyola més alternativa i rodada als “marges” organitza també cada any el seu propi festival online, amb un jurat i palmarès corresponent.

Val la pena submergir-se en el mar de Filmin i descobrir-hi les atlàntides ocultes del seu festival online. La seva exquisida programació permet recuperar títols que havien quedat perduts en les prestatgeries de ves a saber quines distribuïdores, i de posar-se al dia amb les pel·lícules més recents del nou cinema grec, del cinema espanyol low cost o fins i tot de cineastes consolidats com Michel Gondry o Abbas Kiarostami. La programació es divideix en dues seccions, la Oficial, amb títols espanyols i llatinoamericans; i la secció Atlas, o el que vindrien a ser les perles d’altres festivals. Si voleu anar per feina, aquí va una petita selecció de pel·lícules que ningú s’ha de perdre:

‘Post-Tenebras Lux’, de Carlos Reygadas. Estèticament imponent, argumentalment inquietant, el film mostra l’estrany procés de transformació i degradació d’una família, després que el dimoni s’hagi colat a casa seva.

‘Otel·lo’, de Hammudi Al-Rahmoun Font. Una versió metanarrativa amb la marca de l’Escac sobre una adaptació d’Otel·lo al cinema, amb un director convertit literalment en el manipulador Iago que juga amb les emocions dels seus personatges.


‘Mi loco Erasmus’, de Carlo Padial. Post-humor i cine low cost en aquest documental presentat per Los Pioneros del siglo XXI sobre un documentalista disposat a acabar la seva obra al preu que sigui. Hilarant.

‘Compliance’ de Craig Zobel. Una hamburgueseria i una broma de mal gust portada a extrems insospitats. Una pel·lícula en crescendo continu i de les que deixen una llarga empremta en la memòria.


‘The boy eating birds food’, d’Ektoras Lygizos. Un dels films més comentats als festivals on es projecta, aquesta nova mostra del rabiós cinema grec retrata els efectes de la crisi amb una poesia i una cruesa colpidores.


‘The we and the I’, de Michel Gondry. El director de ‘La ciencia del sueño’ proposa un curiós experiment cinematogràfic retratant els comportaments d’una colla de joves d’institut durant el temps que dura un trajecte en autobús

‘Stories we tell’ de Sarah Polley. L’actriu de ‘El dulce porvenir’ reconstrueix la història de la seva mare i la recerca del seu pare biològic en aquest documental que també reflexiona sobre els límits de la realitat i la ficció.




‘Berberian Sound Studio’, de Peter Strickland. Warp records està al darrera d’aquest curiós homenatge al giallo, el cinema de terror italià, sobre un tímid i apocat tècnic de so que participa en el muntatge d'una pel·lícula de terror italiana.

‘Ali’ de Paco R. Baños. Premi a la millor ópera prima al Festival de Málaga, és difícil no enamorar-se de la protagonita d’aquesta comèdia agredolça.