La directora Isabel Coixet torna a plantejar en la seva darrera pel·lícula ‘Ayer no termina nunca’ un drama emocional intens a partir d’una situació extrema. En aquest cas, el film tracta de la mort d’un fill i els efectes d’aquesta tragèdia en la relació d’una parella. Fidel al seu propi estil, Coixet intenta revestir el drama de gran transcendència a partir de frases estudiadament literàries i enquadraments molt calculats. I aquesta manera de rodar és la que acaba fent perdre al seu cinema tota credibilitat i que l’emoció de la pròpia història acaba sent impostada i superficial. És una llàstima que l’excés de pedanteria s’emporti per endavant totes les bones idees –i no es pot negar que n’ha tingut unes quantes- que s’entreveuen en el guió d’’Ayer no termina nunca’ però que un cop filmades no acaben de funcionar.
És una bona idea, per exemple, la de situar en un futur proper, l’any 2017, l’acció de la pel·lícula, un pretext que Coixet fa servir per parlar de la crisi econòmica actual i advertir que si les tornes no canvien, i les persones no prenem consciència, la situació en el futur pot ser encara pitjor. És una bona idea situar els personatges en un espai mig abandonat que descriu de forma senzilla tant la situació social com l’emocional dels propis protagonistes. I també era una bona idea, però molt arriscada, basar tot el drama en la llarga conversa de dos personatges, un home i una dona, que es retroben cinc anys després d’haver-se separat després de la mort del seu fill. Arriscada perquè el pes del drama i la credibilitat de la història recau en els actors que interpretin aquests personatges i, malgrat els seus esforços més que notables, ni Candela Peña ni Javier Cámara aconsegueixen que ens els creiem en la situació plantejada.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada