Amb ‘Los descendientes’, George Clooney ha aconseguit una nominació a l’Oscar i s’ha situat com un dels més ferms candidats a aconseguir-lo, malgrat que la seva elecció com a protagonista és un dels punts més fluixos de la nova pel·lícula d’Alexander Payne. El director d’Entre copas ha volgut explotar el vessant còmic de Clooney en aquesta comèdia agredolça o drama amb tints de comèdia. Però la realitat és que Clooney, interpretant-se a si mateix com als anuncis de Nespresso, potser connecta amb el públic pel seu carisma natural, però no per què faci creïble aquest pare de família absent que es veu súbitament enfrontat a les seves “herències”. Per una banda, la de la infidelitat de la seva dona, a punt de morir després d’un accident marítim. Per altra, la dues filles de les que poca cosa sap i amb les que haurà de reconstruir la seva relació. Per últim, la del reducte de terra verge en una illa hawaiana que li van deixar en herència els seus avantpassats. La contraposició d’aquests temes defineix el tema central de la pel·lícula, la reflexió sobre el llegat que deixem als nostres descendents. Però tot i alguns encerts, Los descendientes no s’arriba a treure de sobre certa superficialitat, manca de compromís i massa voluntat d’agradar, de caure bé, de resoldre-ho tot i d’emocionar amb recursos fàcils de melodrama. Es tracta d’un film irregular, que va trobant el seu to a mesura que avança la narració, però que cau en massa tòpics per poder-se considerar la gran obra que alguns sembla que hi volen veure. I a Clooney, simpàtic i atractiu com és, li han sortit dues temibles competidores que li roben força plans i que són, realment, les que mereixerien els únics reconeixements del film: les jovenetes Shailene Woodley i Amara Miller, que interpreten les dues filles del protagonista.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada