Bogeries venecianes

‘Locuras de verano’ no és ni de bon tros un dels grans títols de David Lean ni de Katharine Hepburn, però conserva aquell encant una mica naïf de les comèdies romàntiques agredolces del Hollywood clàssic. És una pel·lícula al servei d’una estrella, i una estrella al servei d’un magnífic escenari, una Venècia de postal, tan decadent com màgica, tan seductora com la Venècia que he pogut descobrir aquest estiu, més de cinquanta anys després que la Hepburn hi visqués la seva aventura amb l’atractiu Rossano Brazzi. Superat el primer impacte de la massificació turística i caminant entre ponts, canals i carrerons, hem anat descobrint una altra Venècia més genuïna, amb racons menys transitats i plens d’encant que convidaven a somiar i sospirar per aventures i bogeries de tota mena...

Caminant per aquests carrerons i sense saber ben bé com –mai ho acabes de saber en el laberint venecià- vam arribar al campo San Barnaba i allà, en una cantonada, entre l’església i el petit pont, vam trobar la botigueta que regenta en Rossano Brazzi a la pel·lícula. Ja no és una botiga d’antiguitats sinó de joguines artesanals (molt maques, per cert) i té un nom tan cinematogràfic com La linterna magica. Dubtàvem de si aquella seria, realment, la botiga on la Katharine, atreta pel vidre de Murano, s’atura i es retroba amb el seu atractiu admirador. Vam entrar dins la botiga i al mostrador, una postal amb el fotograma de la pel·lícula ens va confirmar la troballa. El dependent, content que uns turistes recordessin l’escena, ens va convidar a pujar al primer pis on hi ha penjat un cartell original del film de David Lean.

M’agrada resseguir localitzacions de pel·lícules i el campo San Barnaba és un bon lloc per disfrutar. No hi ha només la botigueta de ‘Locuras de verano’, també el punt del canal on la Katharine Herpburn cau accidentalment a l’aigua mentre filma amb la seva petita càmara de ‘Super 8’ la botiga pel seu record. I al costat de la petita botiga, l’església de San Barnaba també és un lloc de peregrinació cinèfila, ja que apareix a la tercera entrega de les aventures d’Indiana Jones.

Dones valentes

Aquest estiu els cinemes Verdi de Barcelona fan projeccions de pel·lícules clàssiques. Es tracta d’una iniciativa exemplar que permet recuperar, per a satisfacció dels cinèfils, grans títols de la història del setè art, en pantalla gran i amb còpies restaurades i en versió original subtitulada. Entre les pel·lícules que s’han pogut veure hi destaquen alguns dels títols més importants de la filmografia de Sergio Leone, a qui el temps, i ara es torna a constatar, ha situat com un dels grans dins el gènere del western. En aquest cicle de projeccions als cines Verdi s’ha pogut veure, entre d’altres, ‘Hasta que llegó su hora’, un dels darrers grans westerns, amb el que el realitzador italià continuava i renovava amb la seva mirada europea el gènere que havien fet gran John Ford i Howard Hawks. Actualment ja ningú qüestiona l’estatus de clàssic del cinema d’aquest western protagonitzat per un veterà Henry Fonda i un encara força jove Charles Bronson. Però en el seu moment el cinema de Sergio Leone va revolucionar el western en molts aspectes. De tots, em fixo en el paper decididament protagonista que pren la dona, aquí una bellíssima Claudia Cardinale donant vida a una dona forta i valenta, capaç de decidir per ella mateixa, de negociar i de fer realitat els seus objectius en un món dominat pels homes com va ser el salvatge oest.

Un rol femení, el de la Cardinale a ‘Hasta que llegó su hora’, que contrasta amb el caràcter passiu i secundari que, fins llavors (amb poques excepcions) havia tingut la dona en els westerns del Hollywood clàssic. Quentin Tarantino, que veu en molts aspectes del cinema de Sergio Leone i no se n’amaga, ha creat també una bona galeria de dones valentes en entorns poc prototípics, com és el cas de la núvia de Kill Bill, que d’alguna manera fa pensar en aquella Claudia Cardinale d’Hasta que llegó su hora. Un pas més endavant l’ha fet aquest any la directora Kelly Reichardt i la seva extraordinària ‘Meek’s cutoff’, un western del tot inusual, que renova completament el gènere per la seva mirada femenina –és la primera pel·lícula de l’oest dirigida per una dona-, i que capgira tots els tòpics sobre el paper que la dona jugava en el “wild west”. Si Leone ja perfilava un personatge valent i amb caràcter propi, a ‘Meek’s cutoff’ són les dones les que, valentes, acaben agafant les regnes de la situació, convertint-se en les líders, les noves guies per avançar en un món canviant i confús per al qual els homes ja no tindran –si és que les van arribar a tenir mai- totes les respostes.

Article publicat a Valors

Revival impostat

Exercici de revival- nostàlgia cinematogràfica i maniobra comercial molt ben calculada, ‘Super 8’ de J.J. Abrams s’ha convertit, per mèrits propis però també per necessitat, en la gran pel·lícula d’un estiu ben eixut a nivell d’estrenes destacades. Sota l’ampara discreta però ben present d’Spielberg, Abrams –celebrat creador de la sèrie Lost- ha dirigit una pel·lícula que ret homenatge al cinema juvenil d’aventures i de ciència ficció que veiem a principis dels anys vuitanta.

‘Super 8’ intenta recuperar la ingenuïtat de les aventures i els personatges de films ara mítics com ‘Els goonies’ o ‘ET’, però en la seva calculada maniobra hi ha certa impostura que fa una mica de nosa, perquè el sentimentalisme que desprèn la història es veu postís i forçat. També fa nosa, i molta, el monstre que apareix en el terç final d’una pel•lícula que té en el seu plantejament inicial els millors moments de tot el metratge: plantejant el misteri i creant expectatives, Abrams és molt millor que resolent una trama que, realment, tampoc calia explicar. Quan creu que la pel·lícula s’ha d’acabar, força l’aparició d’un monstre a mig camí entre l’Alien i l’ET el qual hem de témer i després acceptar per imposició de guió.

Els millors encerts ‘Super 8’ radiquen en aquest entranyable homenatge al cinema, al de les grans pel·lícules que han format part de la nostra educació sentimental i també a les gravacions domèstiques on hem enregistrat els nostres records.

Crítica publicada a Capgròs