Exercici de revival- nostàlgia cinematogràfica i maniobra comercial molt ben calculada, ‘Super 8’ de J.J. Abrams s’ha convertit, per mèrits propis però també per necessitat, en la gran pel·lícula d’un estiu ben eixut a nivell d’estrenes destacades. Sota l’ampara discreta però ben present d’Spielberg, Abrams –celebrat creador de la sèrie Lost- ha dirigit una pel·lícula que ret homenatge al cinema juvenil d’aventures i de ciència ficció que veiem a principis dels anys vuitanta.
‘Super 8’ intenta recuperar la ingenuïtat de les aventures i els personatges de films ara mítics com ‘Els goonies’ o ‘ET’, però en la seva calculada maniobra hi ha certa impostura que fa una mica de nosa, perquè el sentimentalisme que desprèn la història es veu postís i forçat. També fa nosa, i molta, el monstre que apareix en el terç final d’una pel•lícula que té en el seu plantejament inicial els millors moments de tot el metratge: plantejant el misteri i creant expectatives, Abrams és molt millor que resolent una trama que, realment, tampoc calia explicar. Quan creu que la pel·lícula s’ha d’acabar, força l’aparició d’un monstre a mig camí entre l’Alien i l’ET el qual hem de témer i després acceptar per imposició de guió.
Els millors encerts ‘Super 8’ radiquen en aquest entranyable homenatge al cinema, al de les grans pel·lícules que han format part de la nostra educació sentimental i també a les gravacions domèstiques on hem enregistrat els nostres records.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada