Destrucció i creació

L’origen de ‘Melancholia’, com també de l’anterior film de Lars Von Trier ‘Antichristo’ es troba en la depressió que el cineasta danès va patir poc després de finalitzar el rodatge de Manderlay i que el va mantenir allunyat de la vida pública. La melancolia del títol fa referència a l’estat anímic de la protagonista, Kirsten Dunst, però també és el nom d’un nou planeta que s’acosta a la terra i que inexorablement la condemna a la seva destrucció. El paral·lelisme queda més que clar: Von Trier recorre a la ciència ficció per mostrar la fi del món en un exercici visual fascinant a través del qual expressa al·legòricament la força destructiva que pot arribar a tenir la depressió: un sentiment negatiu tan poderós que pot arrasar un planeta.

El film, que arrenca amb un brillant pròleg d’imatges apocalíptiques en ralentí amb el ‘Tristan e Isolda’ de Wagner com a leiv motiv, està marcat en general per un sentiment de tristesa i el pessimisme, però també de certa resistència, representada pel personatge de Charlotte Gainsbourg, mare d’un nen i germana en la ficció de Kirsten Dunst, que intenta ajudar la germana a superar la seva malaltia i desespera en l’intent de deixar un món on el seu fill pugui créixer.

Les dues germanes centren les dues parts d’aquest film on, malgrat el pessimisme general, hi ha alguna cosa més que depressió. Perquè Von Trier apunta al procés creador com a antídot contra les energies destructives, en una obra paradoxal que mostra l’apocalipsi però on es parla, en realitat, de la creació. Lluny de les seves provocacions públiques (va ser declarat persona non grata al festival de Cannes), Von Trier es mostra aquí com un autor sensible, honest, capaç d’exposar-se en la que sigui segurament la seva pel·lícula més personal, en la qual aflora també la desesperada necessitat de continuar creant.

Crítica publicada a Capgròs