Deriva existencial

Aquesta setmana s’ha estrenat, gairebé de forma clandestina, la pel·lícula ‘Naufragio’, de Pedro Aguilera. Col·laborador de Carlos Reygadas i llicenciat en belles arts, aquestes credencials ja podrien indicar per quins verals es mou el seu cinema i, efectivament, ‘Naufragio’ és una pel·lícula que defuig classificacions fàcils. La pel·lícula té a un immigrant il·legal com a protagonista però està molt lluny del cinema realista i social que es podria esperar amb un argument d’aquest tipus. ‘Naugrafio’ és, per la contra, una pel·lícula deliberadament poètica i simbolista, una obra que esquiva la narrativa convencional i s’endinsa pels camins de les sensacions i les metàfores. Aguilera fa gala de tot un bagatge cinematogràfic i visual que no sempre resulta positiu en la pel·lícula, ja que hi ha moments en què ‘Naufragio’ sembla massa una obra feta de pedaços d’altres cineastes, des de Lynch, a Gus van Sant, Haneke o Apitchapong. Però això no desmereix els encerts estètics d’aquest film que té moments inquietants, incòmodes i gairebé sempre fascinants, i que ens mostra la peripècia d’un immigrant des d’una percepció onírica, mental i màgica, sense cap voluntat de denúncia social però què en canvi intenta mostrar el tedi, la solitud, el desig o la violència que marquen la vida d’una persona que, com aquest Robinson protagonista, naufraga en la seva pròpia existència.