Woody Allen ha recuperat amb la seva darrera pel·lícula ‘Medianoche en París’ a molts dels adeptes que havia anat perdent els últims anys amb les més que discutibles obres que ha signat fora de la seva estimada Nova York (inclosa la seva fallida aventura catalana). D’alguna manera, ‘Medianoche en París’ enllaça amb la fascinació per la ciutat que ha estat un tema recurrent des dels temps de la mitificadora ‘Manhattan’. El pròleg musical que obre el seu darrer film remet directament a la famosa seqüència inicial de ‘Manhattan’, i com allà, la ciutat es converteix en un personatge més, gairebé central i amb personalitat pròpia. El protagonista aquí té el rostre d’Owen Wilson però tots els tics característics del Woody Allen en permanent crisi sentimental, mig paranoic i lleugerament antisocial, crític amb els burgesos adinerats i amb els "pseudointel·lectuals" contra els que sempre ha carregat. El protagonista, un guionista amb ínfules d’escriptor, fuig d’una realitat ingrata i una crisi creativa i es refugia en la màgia evocadora dels carrers de París, els mateixos que també transporten als milers de visitants que busquen a la ciutat de la llum rastres de les seves èpoques passades de gran esplendor: els feliços anys 20, quan París bullia amb els artistes d’avantguarda, o la Belle Epoque que va retratar Tolousse Lautrec. Gràcies a la màgia que només és possible al cinema, Allen fa reviure Hemingway, Picasso, Dalí, Gertrude Stein, Scott Fitzgerald, Man Ray o Buñuel entre molts d’altres, en un exercici a mig camí entre la paròdia i l’admiració del qual se’n surt amb força gràcia i arrencant un somriure còmplice de l’espectador.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada