George Nolfi, guionista d’alguns dels capítols de les sagues dels Ocean’s eleven i Bourne, s’estrena en la direcció amb un film que s’emmarca perfectament en aquest tipus de cinema d’acció elegant i amable. En la seva opera prima, Nolfi ha comptat amb la presència d’un cada vegada més sòlid Matt Damon, que es posa en un paper menys complex que el de ‘Más allà de la vida’ (la darrera pel·lícula de Clint Eastwood), però amb tints paranormals que d’alguna manera emparenten les dues cintes. Com tampoc costa de relacionar ‘Destino oculto’ amb ‘Origen’, de Christopher Nolan, de la qual sembla una resposta petita i menys ambiciosa.
Per argument, ‘Destino oculto’ també podria considerar-se gairebé una comèdia romàntica si el seu origen literari –un relat breu de Philip K. Dick- no la portés cap a la ciència ficció. A l’autor de Blade Runner se li deuen els apunts filosòfics sobre l’atzar, el lliure albir, la predestinació i la llibertat d’escollir presents en el film. Potser amb certa por de confondre o espantar l’espectador, Nolfi ha optat per un guió massa mastegat i que s’explica en excés, i que li fa perdre a la pel·lícula certa frescor i credibilitat. Però tot i això, ‘Destino oculto’ es deixa veure per la seva interessant combinació de temes, la solvència dels seus actors –Damon, però també Terence Stamp, per exemple- i una mica de fons que dóna dimensió a un simpàtic i correcte producte d’entreteniment.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada