L’Oscar obtingut per Natalie Portman, el primer de la seva carrera, ha generat unes opinions favorables absolutament unànimes que contrasten amb la diversitat de reaccions que suscita la pel·lícula per la quan ha estat premiada, Cisne Negro. El darrer film de Darren Aronofsky disgusta a aquells que hi busquen un drama o melodrama ambientat en el món del ballet clàssic. Hi ha dansa, certament, en una pel·lícula que té de rerefons els assajos i muntatge d’una versió del Llac dels Cignes (impressionant, per cert, l’arranjament de la música de Tchaikovsky a càrrec de Clint Mansell). Però la mirada del director no es fixa en la bellesa estètica del moviment sinó en la inquietud interior de la ballarina principal, Nina, un personatge extrem que porta al límit la recerca de la perfecció en el seu procés de creació. És aquest, i no pas la dansa, el tema principal i la reflexió més interessant que planteja Cisne Negro, un film que desconcerta també per la seva adscripció al gènere del fantàstic. Referències clares al cinema de Dario Argento i a films com La Mosca o Las zapatillas rojas emmarquen Cisne Negro en el pur cinema de terror, una opció que no tothom és capaç d’entendre o tolerar, i que explica les reaccions, també extremes, entre els fans i detractors del film. Però independentment de les opinions, el que és innegable és el tour de force i l’entrega al paper del que fa gala Natalie Portman, que sembla haver nascut per interpretar aquest cigne tan fràgil i bell com obsessiu i turbulent, i que durant tot el film, però sobretot en el ball final, ha posat el seu petit físic al servei d’una de les seqüències més grandioses i trasbalsadores que hagi donat el cinema dels darrers anys.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada