El cinema català també vol ser comercial

El 2010 ha estat un any gloriós pel cinema català amb una producció excepcional que ha anat des del cinema més radical i independent fins als intents, prou reixits, de fer un cinema comercial i assequible per a públics variats. Entre aquests darrers han destacat ‘Pa negre’ i ‘Bruc’, dues pel·lícules que coincideixen aquests dies a Mataró, una a les sales de Cinesa i l’altra, estrenant la nova temporada estable de cinema al Monumental.

‘Pa negre’ és l’adaptació d’una novel·la homònima d’Emili Teixidor ambientada durant els anys de postguerra i relatada des de l’òptica d’un nen que forja la seva personalitat enmig de la repressió franquista i els enfrontaments de classe. La translació a la gran pantalla la signa Agustí Villaronga, en la que podríem considerar la seva primera incursió en el cinema més comercial després d’una potent trajectòria com a cineasta de culte gràcies a films com ‘Tras el cristal’ o ‘El mar’. Villaronga es torna comercial però sense renunciar a les fixacions que defineixen la seva filmografia: el desig, la malaltia, el mal són presents en aquest drama vist des de l’òptica infantil, una altra de les constants del director, sempre preocupat per aquestes "certes" infàncies. Villaronga no s’estalvia tampoc la sordidesa com a criteri estètic però força més mesurat, sempre conscient de dirigir-se a un altre tipus de públic. ‘Pa negre’ destaca pel treball dels actors, la reconstrucció històrica i l’ús i tractament de la llengua (aspecte també molt cuidat a la novel·la).

Tot el contrari, val a dir, d’aquest ‘Bruc’ que reconstrueix una de les llegendes catalanes més arrelades i populars, la del petit timbaler que va derrotar l’exèrcit francès en la seva invasió de 1808. Amb pocs criteris històrics i una nul·la atenció a la llengua, Daniel Benmayor es proposa amb el seu ‘Bruc’ demostrar la capacitat de la indústria catalana per competir amb un cinema d’aventures comercial i despreocupat. Per això, la pel·lícula està totalment buida de contingut i la seva possible lectura política o identitària és inexistent. El personatge i la seva llegenda és únicament un pretext per rodar amb grans recursos en el magnífic escenari natural de les muntanyes de Montserrat una pel·lícula que recorre a tots els tòpics i estilemes del cinema èpic i d’aventures, és a dir, a la manera de fer del cinema nord-americà. Hi ha acció, persecucions, explosions i moltes morts a mans d’un embogit timbaler venjatiu pintat de negre carbó. És per això com pràcticament tothom oblida la llegenda nostrada i acaba veient el ‘Bruc’ de Juan José Ballesta com una entretinguda versió catalaneta del ‘Rambo’ d’Stallone. Amb això ja està tot dit.

Crítica publicada a Capgròs