Un fragment de l'article que Lluís Miñarro publica a l'edició de gener de la revista Fotogramas:
Es sorprendente que una de las películas más transgresoras siga siendo Un chien andalou. Hablamos de 1929. Lo que se le pide a las artes plásticas no se le ha exigido al Cine. ¿Dónde están los Picasso, Bacon o Pollock del cine? ¡Es como si nos hubiéramos quedado en los impresionistas! Se necesita una revolución más allá del comercio y de los comerciantes. Hay que insistir. Hay que mantener la posibilidad de que permanezca otra mirada diferente a la del cine hegemónico.
4 comentaris :
No sé si discrepo amb Miñarro. No he llegit l'article, però, què és Picasso?
Penso que sí que s'ha arribat als extrems en el cinema (que jo no equipararia amb Picasso), i fins i tot s'han superat completament. Ja no és només el cas d'un mestre com Apichatpong Weerasethakul, que ha explorat terrenys nous amb formes úniques. Penso també en la radical i enigmàtica "Mesa sto dasos", d'Angelos Frantzis, que va venir a Sitges enguany. Hi ha més exemples; el que va fer Christian Jankowski a "This I played tomorrow", per exemple.
Però sobretot penso en l'"obra cinematogràfica", per dir-ho així, de Guy Debord, que des de "Hurlements pour Sade" a "In girum imus nocte et consumimur igni", passant per la versió en pel·lícula del seu llibre "La societé du spectacle", pretenia destruir el concepte d'espectador de cinema i d'obra d'art separada com a imatge, fragment de la realitat que s'escindeix per ser contemplat en lloc de ser viscut. No crec que això sigui precisament haver-nos quedat en l'impressionsme, si bé tampoc no és, naturalment, Picasso.
S'han enderrocat pràcticament tots els murs, s'han trencat totes les normes, s'ha arribat a la fi del cinema. Només que ningú no estava mirant. Després d'algun dels silencis en negre de diversos minuts de "Hurlements...", els espectadors havien abandonat ja la sala. Era el que es pretenia, ni més ni menys.
Crec que el comentari de Miñarro va en la línia que aquestes obres no siguin fets excepcionals, sinó que sigui una línia habitual de cinema, que pugui conviure amb les pel·lícules més comercials i convencionals, sense les dificultats que ell com a productor i nosaltres com a espectadors ens trobem per accedir a aquest cinema més "radical", "artístic" o "independent".
Hum. No és una línia gaire inhabitual, tampoc, i junt als exemples que he posat fàcilment en podríem posar algunes dotzenes més (una altra cosa és que potser hi inclouríem alguns rotllos descomunals). Però no crec que sigui tanta la diferència amb l'art, excepte que hi ha tota una part, que és la indústria de l'entreteniment cinematogràfic, que busca entretenir i divertir l'espectador, i que no es dóna en la pintura o l'escultura. No hi ha l'equivalent pictòric de Cinesa Diagonal Mar. Però la resta de l'espectre és bastant assimilable, penso. És cert que la gent no queda les tardes dels diumenges per veure "Dante no es únicamente severo", però tampoc no ho fan per mirar-se atentament llibres de Mondrian.
Per mi, Apichatpong Weerasethakul experimenta sense saber on vol arribar realment. Fins i tot per trencar les normes cal un cert art. Foragitar l'espectador em sembla més una provocació que no pas un objectiu legítim de l'art.
El Picasso del cinema no sé on és, però a l'estiu vaig veure l'exposició Paral·lel Benet Rossell al MACBA i allí hi han pel·lícules creades per aquest artista a base de perforar la cinta, dibuixar-hi a sobre o sotmetre-la a tota mena de tortures. Això és el Pollock del cinema.
Publica un comentari a l'entrada