En casos com el de Sandra Bullock, que va guanyar el seu primer Oscar com a millor actriu pel seu paper al drama The Blind Side, un es pregunta si es premia l’actuació o la càrrega ideològica i moral que arrossega el seu personatge. La protagonista de The Blind Side és la mare d’una típica família republicana del sud dels Estats Units, una dona d’una peça amb una empenta envejable, una voluntat de ferro i uns principis sòlids com el marbre, que converteix en el seu projecte de vida l’educació d’un pobre jove afroamericà de vida marginal però amb enorme talent pel rugby. Aquesta dona posarà tota la seva empenta en fer d’aquest noi un jove capaç d’accedir a la millor universitat possible, la que curiosament finança la seva perfecta família republicana. Sembla que aquesta pràctica qüestionable és força habitual en el país de les grans oportunitats i sobretot, entre el sector republicà poc partidari dels ajuts socials, i així ho apunta, de forma discreta i mirant de no ofendre a ningú, la pel·lícula de la Bullock. Però The Blind Side, una emotiva història de superació personal presentada en el clàssic i efectiu format de telefilm-de-luxe, es centra sobretot en un aspecte molt en boga gràcies a la gran difusió que el coaching ha tingut més enllà de l’àmbit esportiu d’on prové: la importància del treball en equip, sobretot en el sí de la família, que es mostra en aquest film des d’una visió molt conservadora i també, des d’una innegable òptica americana poc oberta a matisos. El paral·lelisme entre el rugby i la família és més que evident, i el missatge, ben clar: primer la família, i després l’equip i al final el propi estat, ha de vetllar primer abans que res per la protecció dels propis davant les agressions, invasions o qualsevol altre tipus de "molèstia" externa.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada