Desig i dependència

Amb dos anys d’endarreriment però amb una estela de bones referències al seu darrera, el director James Gray ha aconseguit col·locar finalment la seva més que notable Two lovers a les pantalles catalanes. Amb una breu però intensa filmografia, que inclou títols com Little Odessa o La otra cara del crimen, Gray s’ha consolidat com un digne continuador de la tradició del cinema negre americà. Two lovers no és exactament un thriller sinó un drama passional al voltant dels sempre complicats triangles amorosos. Però Gray sap crear un cert suspens que recorda l’atmosfera del cinema negre dels anys trenta i quaranta, i presenta uns personatges dignes d’una novel·la de James M. Cain. Així, Gwyneth Paltrow sembla la femme fatale que arrossega sense remei a la perdició al pobre noi protagonista, un genial Joaquim Phoenix en el paper d’un jove bipolar marcat per una relació fallida anterior, que es debat entre l’amour fou cap a una dona inabastable o l’estabilitat d’una relació amb la filla del soci del seu pare. Un espera, veient la pel·lícula, que tanta fatalitat acabi en un tràgic bany de sang. Però Gray sap virar el vaixell en l’últim minut i, sense frustrar les expectatives creades, revela la seva autèntica intenció: un retrat de la complexitat de les passions humanes, de persones mogudes per un desig irrefrenable i que són víctimes de la seva pròpia dependència emocional. I és aquesta, al capdavall, l’autèntica fatalitat que marca el destí de les seves vides.  

Crítica publicada a Capgròs