Bogeria scorsesiana

L’escriptor Dennis Lehane ha trobat en Martin Scorsese un bon aliat per posar imatges al seu complex món literari. Scorsese porta la complicada història de Shutter Island al seu terreny convertint-la en una pel·lícula que hibrida gèneres i referències cinematogràfiques i que no renuncia tampoc a l’estilització de la violència tan pròpia de la casa. Shutter Island és un viatge a les profunditats de la ment humana que parteix d’un enganyós format de pel·lícula de detectius que es va tornant onírica i violenta. Els somnis i records del protagonista, un detectiu judicial encarregat d’investigar la desaparició d’una interna d’un centre psiquiàtric d’alta seguretat, li permeten a Scorsese introduir les variants d’estil que aparten Shutter Island de certes convencions narratives. En aquests fragments el director es permet algunes llicències cinèfiles, jugant a ser des de Hitchkcock fins a David Lynch sense deixar de ser mai Scorsese. No és, Shutter Island, ni molt menys, una gran obra en la trajectòria del director de taxi Driver o Uno de los nuestros, que fa temps va deixar el cinema d’autor per acomodar-se a un cert cinema comercial de qualitat. És des d’aquesta òptica que Shutter Island es mereix ser destacada: com una gran producció de Hollywood amb prou valor com per mostrar diferents facetes de la maldat i la bogeria humana i fer-ho amb un precís i entretingut artefacte cinematogràfic.

Crítica publicada a Capgròs