Clint Eastwood continua fent gala de la saviesa adquirida i de l’envejable capacitat, que ha anat depurant en els darrers anys, de comunicar amb idees molts senzilles grans lliçons de vida. En el seu excés de convencionalisme i previsibilitat, Invictus no és potser una de les seves millors pel•lícules, i sens dubte desllueix al costat de la seva obra anterior, la extraordinària Gran Torino. Però tot i això enllaça de manera molt coherent amb el discurs integrador que defineix darrerament la seva filmografia i que sembla el resultat d’una certa presa de consciència social i política. Invictus reconstrueix la final del mundial de rugby entre la selecció sud-africana i la neozelandesa, un partit transcendental que va contribuir a fiançar el sentiment d’unitat a la Sud-Àfrica post-apartheid. Morgan Freeman presta la seva solvència habitual per interpretar a Nelson Mandela amb alguna cosa més que pur mimetisme. No aprofundeix excessivament en la persona o la trajectòria política global del personatge que, tot sigui dit, és mostrat amb poques fisures. Però no és la intenció d’Invictus la de fer una biografia política a l’ús. Més aviat, Eastwood tria Mandela com a exemple d’un tipus de lideratge savi i integrador que motiva sense imposar, ajudant als demés –en aquest cas, al capítà de l’equip de rugby- a trobar en ells mateixos la força necessària per fer realitat un objectiu comú positiu i enriquidor per a tothom. Interessant i molt positiva resulta, al mateix temps, la visió de l’esport com a vehicle polític, però sobretot, com a poderosa eina per a la unitat i la cohesió social.
Crítica publicada a Capgròs
1 comentari :
A mi no em va agradar Invictus. Si que és una pel·lícula molt emocional i, per això, inspiradora, però ja n'hi ha moltes que són així i, al meu parer, no resisteix un anàlisi en fred.
Publica un comentari a l'entrada