El passat mes de gener va morir Eric Rohmer a l’edat de 87 anys. En els diaris, la seva mort ha coincidit amb les notícies que parlen de l’èxit de públic d’Avatar i de com s’ha convertit en la pel·lícula més taquillera de tots els temps. No deixa de ser curiós el contrast entre dues formes tan diferents d’entendre el cinema, una basada en l’espectacle visual barroc i excessiu, i l’altra, amb la paraula com a arma principal i en recerca contínua de la lleugeresa i la senzillesa per arribar a la profunditat de l’ànima humana. Així es poden definir els seus contes morals, les seves pel·lícules més importants, La rodilla de Clara, Pauline en la playa, Mi noche con Maud, el Rayo verde... Rohmer va ser fidel al seu propi estil, el que va començar a bastir com a membre destacat de la Nouvelle Vague i que després, al llarg de dècades, va mantenir amb absoluta coherència. Al marge de modes i tendències, el cinema de Rohmer és segurament una de les mostres que millor s’ajusten a la idea de l’autenticitat. Una autenticitat que, en el cinema, sembla que només es poden permetre cineastes molt i molt veterans. Penso en Rohmer però també en Manoel de Oliveira, Chabrol, Mike Leigh, directors que han après de la seva trajectòria, i segurament també de la vida, que la senzillesa i l’honestedat són els ingredients principals de l’autenticitat. I així ho expressen a través de les seves pel·lícules.
Article publicat a Valors
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada