Disney entra de ple en la era Obama amb Tiana y el sapo, una pel•lícula amb què els famosos estudis retornen també a l’animació clàssica en 2D. Un petit pas enrere que ve a constatar la vigència que encara pot tenir l’animació tradicional malgrat l’èxit inqüestionable de l’animació digital. Significativa, per tant, la presència del creador de la Pixar, John Lasseter, al darrere del projecte de Tiana y el sapo. Com significatiu i realment refrescant és l’enfocament que aquesta pel•lícula fa del conte clàssic de La princesa i la granota, amb una protagonista, Tiana, que no aspira a trobar un príncep blau que la mantinguin sinó que somia en muntar el seu propi negoci, un restaurant, que li permeti realitzar-se per sí mateixa. L’amiga de la protagonista, una somia-truites que sí que aspira a enxampar un príncep que la mantingui, ridiculitza una imatge femenina molt concreta que durant dècades Disney ha contribuït a fixar. Tiana, per la contra, representa un nou model de dona independent i emprenedora que, això sí, acaba trobant també un espai per l’amor. Una concessió obligada per a una pel•lícula que ja fa un considerable esforç per trencar amb els tòpics. Significatiu per últim, que aquesta revolució arribi de la mà de la primera protagonista femenina afroamericana d’un conte Disney. Conte que s’ambienta a Nova Orleans, una excusa per mostrar els atractius musicals, gastronòmics i naturals d’una ciutat que encara lluita per reconstruir-se després de la devastació del Katrina i que representa un altre model de superació, molt en la línia del que també simbolitza Obama.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada