Un moment culminant

Amb Avatar, James Cameron ens situa de nou estem davant una presumpta fita històrica dins la història del cinema. Però no ens hem de deixar enredar: la revolució de les 3D és només una il·lusió venuda amb una de les grans campanyes de màrqueting que acostumen a acompanyar les pel·lícules del director de Titanic. Les tres dimensions atrauen curiosos i fan tornar el públic a les sales però no aporten res a una pel·lícula que, si per alguna cosa és digna de menció, és per la seva condició de compendi d’una manera de narrar i de concebre el cinema com a gran espectacle. Cameron torna a demostrar la seva capacitat per gestionar un pressupost d’infart i explicar una història bigger than life a partir del màxim desplegament d’efectes visuals. Però el més sorprenent és que ho fa, aquesta vegada, a partir d’un guió sòlid i treballat que li permet assolir un feliç equilibri entre l’acció i l’aventura trepidant amb el relat i la reflexió de fons. Avatar crea un nou món imaginari en un planeta fictici que els humans volen ocupar per treure rèdit a les seves riqueses naturals. Un marine s’infiltra en la tribu per poder-ne extreure els secrets i acaba fascinat pel seu tarannà espiritual i ecologista, fins el punt de convertir-se en el seu principal defensor. Avatar veu no només de la llarga tradició del cinema èpic i d’aventures sinó també de moltes tradicions literàries i culturals, d’on estira idees i influències que li serveixen per crear un nou món poblat per éssers fantàstics i definit per increïbles llegendes i tradicions. Amb un llenguatge extremadament clàssic i amb una aposta ambiciosa pels efectes visuals, Cameron arriba a un punt culminant de la seva carrera i tanca amb una gran traca final una etapa en la història del cinema que hem vist els darrers cent anys. L’autèntica revolució, però, encara l’haurem d'esperar.

Crítica publicada a Capgròs