El director Daniel Monzón, que va deixar la crítica cinematogràfica per passar-se a l’altra bàndol, s’ha intentat guanyar el respecte dels seus antics companys crítics amb una filmografia definida per productes de subgènere que, com era d’esperar, ha trobat acèrrims defensors i durs detractors. Però amb la seva nova pel·lícula, la Celda 211, sembla que Monzón ha estat capaç de provocar certa unanimitat. I és que es tracta, segurament, de la seva pel·lícula més sòlida, tot i les dificultats que comporta un drama presidiari com el que es proposa. Basant-se de nou en els paràmetres del subgènere, Monzón parteix d’un guió molt tancat i prou sòlid -tot i alguns girs discutibles, sobretot els que tenen a veure amb l’únic personatge femení, el menys definit de tota la història-, que guanya en credibilitat gràcies a la feina de conjunt d’un repartiment masculí en el qual destaca Luís Tosar i Alberto Ammann. La complicitat que s’estableix entre els dos antagonistes és una de les claus per la versemblança d’una pel·lícula que podria fer aigües en molts moments si els actors no aportessin l’ànima a una història amb tanta dependència del guió escrit. Monzón també es mostra ferm a l’hora de crear una tensió claustrofòbica i creixent, que és una altra de les claus que expliquen l’èxit d’una empresa que d’entrada semblava destinada al fracàs. El director té clares les seves pretensions i supera les expectatives oferint un exercici d’estil correcte i mesurat, en el que l’ús de fórmules de manual no fa desmerèixer el resultat final.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada