Judd Apatow ha estat ràpidament proclamat com el nou rei de la comèdia gràcies a una sèrie de títols -Virgen a los 40, Supersalidos, Lío embarazoso- que recullen la tradició de les comèdies gruixudes d'adolescents calents, un tipus de cinema que sempre ha tingut els seus adeptes i que, periòdicament, busca i proclama els seus nous referents. Amb una ràpida trajectòria ascendent que inclou nombroses produccions i alguns títols propis, sembla que Apatow s’ha sentit ara prou segur com per llançar-se a dirigir una obra de caire més personal i així ho ha intentat, amb un decebedor resultat, a Hazme reír. El món de la comèdia i dels humoristes que Apatow coneix tan a fons és el context d'aquesta història amb tints autobiogràfics. Sense anar més lluny, el protagonista, Adam Sandler, va ser company d'estudis del propi Apatow, i a aquells temps remet aquest film que pretén ser una gran història de tot, però que s'acaba perdent en les seves pròpies oscilacions i incerteses.
El protagonista d'Hazme reír és un comediant d'èxit al qual li diagnostiquen una leucèmia que el porta a plantejar-se molts aspectes de la seva vida, entre ells la manca d'amics reals i la pèrdua del seu gran amor. I erà en aquesta conjuntura quan es creuarà en el camí d'un jove humorista al qual li donarà la seva primera oportunitat com a guionista de monòlegs i amb el qual s'establirà una forta complicitat. Fins aquí, Hazme reír manté certa coherència i l'equilibri just entre el drama de la vida real i la comèdia com una forma d'afrontar-la. Però Apatow es reserva un estrany gir en el qual de sobte guanya pes l'intent del comediant de recuperar la seva relació amb una ex-actriu ara convertida en una dona casada i amb fills. I aquí és on la pel•lícula es perd en una tediosa deriva a la qual no contribueix ni l'excés de metratge (150 minuts) ni la poca distància amb la que Apatow s'ho mira tot plegat. Massa encantat de si mateix, de la història i dels personatges, cau en l'error més gran en què pot caure un comediant, que és riure's dels seus propis acudits sense tenir en compte al públic. El que surt del cinema pensant que alguns acudits dispersos no fan una bona comèdia, per molt que el seu autor n'estigui absolutament convençut.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada