Des de la saga del Padrino passant per Rumble Fish, moltes pel·lícules de Francis Ford Coppola giren al voltant dels lligams familiars i, més concretament, del pes que té la presència o l’absència de la figura paterna. La seva darrera obra, la personalíssima Tetro, recupera aquesta dèria del director a través d’un film d’aires independents que ens retorna al Coppola dels seus orígens. Rodada al barri de La boca, a Buenos Aires, en blanc i negre i amb un baix pressupost, Tetro arranca amb l’arribada a Buenos Aires de Bennie, un jove mariner que pretén retrobar-se amb el germà que fa anys que no veu. Bennie tindrà una freda rebuda per part del seu germà Tetro, un escriptor malcarat marcat per un misteriós passat que viu al costat de la dolça Miranda –una sensacional Maribel Verdú-. Però mica en mica, entre els dos germans s’anirà recuperant el lligam perdut, units pel resentiment que senten pel seu pare, un famós compositor i director d’orquestra del qual especialment Tetro va decidir fugir.
El propi Coppola, membre destacat d’una gran saga d’artistes –que inclou els actors Nicolas Cage i Thalia Shire i els directors Sofia i Roman Coppola- és fill d’un compositor, Carmine Coppola (autor de part de la música d’El Padrino). No costa massa, per tant, trobar els paral·lelismes de la pel·lícula i les vivències d’un cineasta que aprofita aquest pretext també per reflexionar sobre l’art i la creació, i la manera com la vida personal interfereix en l’obra creada: les passions, els amors i odis que defineixen les relacions familiar són el combustible del seu combuls procés creatiu, i la creació s’assembla, d’alguna manera, a la paternitat. Tot i que es tracta d’un film menor en la trajectòria de Coppola, i en molts moments pot considerar-se també una pel·lícula fallida, Tetro compta amb alguns apunts interessants, com els diferents formats fotogràfics i els salts de blanc i negre a color així com l’ús de diferents llenguatges, des del cinematogràfic al teatral o el musical, que doten d’una nova dimensió el retrat d’aquesta família disfuncional d’artistes. I en conjunt, Tetro desprèn l’honestedat del cineasta que no ha volgut separar la seva vida de la seva obra, i malgrat les seves imperfeccions i la seva tendència megalòmana, es percep com una de les obres més senzilles i personals del director.
Article publicat a Valors
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada