Peter Jackson ha decidit apadrinar el cineasta debutant Neill Blomkamp i, gràcies a aquesta aposta, la seva opera prima Distrito 9 s’ha convertit en un "must" per als aficionats al gènere fantàstic i als blockbusters en general. Hi ha una bona operació de màrqueting darrera la promoció d’aquest film d’invasions alienígenes, però també, s’ha d’admetre, una refrescant mirada a un subgènere al qual Blomkamp ha sabut donar-li aires nous sense acabar de renunciar del tot ni a paràmetres i tòpics preestablerts ni a referències cinèfiles. Que l’acció –la invasió alienígena- tingui lloc a la capital de Sud-àfrica i el protagonista sigui un afrikaner no deixa de resultar innovador acostumats com estem a veure naus espacials atacant la Casablanca o sobrevolant la Torre Eiffel. Que l’arribada dels marcians a la terra es retrati com un problema d’ordre social –els aliens són separats dels humans i confinats en un camp de concentració- no només és sorprenent sinó que a més dóna peu a una interessant metàfora sobre l’apartheid que demostra, una vegada més, que amb la ciència ficció es poden arribar a dir grans i doloroses veritats sobre les accions, passades i presents, de l’home a la terra. Però Distrito 9 no renuncia tampoc al seu caràcter de cinema d’entreteniment, i com a tal, obsequia l’afició amb tot un catàleg de seqüències de gènere que van des de la intel·lectualitat malaltissa del moviment de la "nova carn" –amb força cites a La mosca i altres films de Cronenberg- fins al gore més gamberro i irònic, aquell que va fer popular al propi Peter Jackson molt abans de la seva saga Tolkien. Tot plegat es presenta en un interessant format de fals documental que, tot i perdre el punt de vista en determinats moments, ens recorda la difuminada línia que separa la realitat espectacularitzada dels informatius, de la ficció més o menys realista que es projecta a la gran pantalla.
Crítica publicada a Capgròs
5 comentaris :
Em feia por que es tractés d'allargassar un curtmetratge amb tot de farcits, però no és el cas: em va deixar clavat a la butaca. Un encert la presència constant de la nau immòbil al cel.
Salutacions cordials.
La veritat és que la primera part sorpren molt... la segona és perd més!
petons!
M'has despertat la curiositat.
Obra Maestra.
Original plantejament, per tractar-se d'una pel•lícula d’alienígenes. He trobat, però, que els nous botxins continuaven sent, majoritàriament blancs, la qual cosa m’ha decebut una mica. Crec que hauria estat més encertat que els negres s’hagin acarnissat més amb els alienígenes, i que aquests haguessin trobat al•liats entre els p`propis blancs, que , lògicament veurien amb bons ulls una revolta per afeblir el nou poder negre. Li ha faltat molta més mala llet, en definitiva. Però la pel•lícula, com he dit abans és original i atrevida. Molt interessant.
Publica un comentari a l'entrada