Un Hitler que fa riure

Tot i que poques, són força interessants les pel·lícules que fins ara havien parodiat la figura d’Adolf Hitler, entre les quals destaca la comèdia de Lubitsch Ser o no ser o El gran dictador de Charles Chaplin. Poques són també les obres que han tractat l’holocaust amb humor, un tema tabú que s’ha trencat poques vegades però que ha donat títols de renom com La vida es bella. En aquesta breu història de les comèdies sobre Hitler i el tercer Reich s’ha trobat a faltar sempre una visió provinent el propi cinema alemany, que ha semblat incòmode a l’hora d’afrontar el tema i demostrar, així, que les ferides comencen a tancar-se. Aquest és el buit que ve a omplir la comèdia Mein Führer, que ha dirigit el desconegut Dani Levy.

Mein Führer juga amb la història i s’inventa un episodi ambientat a finals de la segona guerra mundial, quan el Tercer Reich està ja molt debilitat i els alemanys veuen a venir la derrota. Abans d’acceptar-la, el ministre Goebbels organitza una gran míting en el qual Hitler haurà de pronunciar un discurs agressiu que torni a animar el poble alemany. Però el führer és el primer que està deprimit i desanimat. Per tald’ajudar-lo a motivar-se i a interpretar adequadament el seu paper, Goebbels decideix recórrer a un prestigiós actor jueu al que rescatarà del camp de concentració. La pel·lícula mostra els cinc dies que aquest actor jueu passarà al costat de Hitler preparant-lo per pronunciar el discurs. Durant aquests cinc dies, a través de la mirada del jueu es mostra un home fràgil i desequilibrat, infantil, capriciós, allunyat de tota realitat, que es mou com una titella en mans de Goebbels i, sobretot, marcat per la relació amb el seu pare, que el maltractava i humiliava.

El to de comèdia a voltes absurda permet la necessària distància amb el personatge, i les referències a la situació dels jueus als camps de concentració recorden contínuament qui és realment e aquell personatge patètic, pel qual, en cas contrari, es pot arribar a sentir compassió o simpatia. Helge Schneider en el paper de Hitler compleix correctament amb una feina que no sembla fàcil, mentre que Ulrich Mühe (protagonista de La vida de los otros) aporta un toc de seriositat i prestigi al repartiment i al film. Levy no carrega tintes contra Hitler però tampoc l’intenta disculpar, i aquesta és probablement la gran virtut d’una pel·lícula desigual, que està molt lluny de les obres mestres de Chaplin o Lubitsch, però que enceta un interessant camí en el qual encara queden moltes coses per dir.