L’any 2005 vaig visitar Japó i recordo que una de les coses que més em van impressionar van ser els sons de Tokio. Sorolls del carrer, de cotxes, converses a les voreres en un idioma que per mi resulta incomprensible, els crits dels venedors quan entres a les botigues, els sons reverberats de les pantalles gegants de televisió que hi ha als principals carrers i places, el soroll feixuc i compassat del pas del metro elevat i les musiquetes que identifiquen cada estació, que cadascuna té la seva pròpia. El conjunt d’aquests sons crea una banda sonora única per a una ciutat única, i m’imagino que d’alguna manera, un mapa de sons es podria fer servir com una guia per recórrer els seus carrers. Els dies que vaig passar a Tokio em va venir molts cops al cap una pel·lícula, Café Lumière, de Hou Hsiao Hsien, en la qual precisament es capten tots aquests sons fins convertir-los, pràcticament, en un personatge més de la història, com també ho és la ciutat per la qual es mouen una colla de personatges trasplantats directament de les pel·lícules del mestre Ozu. A Jimbocho, el barri de les llibreries, treballa un jove llibreter aficionat als trens i també a enregistrar els sons del metro japonès. La protagonista, una noia que busca pistes del pas d’un compositor taiwanès dels anys 20 per la capital nipona, acompanya el llibreter en el deambular per aquesta ciutat sonora, pel seu pis, per les llibreries de Jimbocho, pels metros i als cafès, mentre defineix una geografia pròpia en continua transformació per a la qual només és vàlid un mapa de sons efímers i canviants. Desconec si Isabel Coixet ha vist aquesta pel·lícula -si l'ha vist, no ho explica gaire- ni quin és el mapa de sons de Tokio que ara proposa, ni si haurà estat capaç de projectar-hi vivències amb alguna espurna de veritat, tan propens com acostuma a ser el seu cinema a la impostura i el simulacre. Sigui quin sigui, crec que ara és un bon moment per recuperar Cafè Lumière i el seu emotiu i sobri mapa dels sons de la vida.
Aquí podeu llegir la crítica que vaig fer en el seu moment de Cafè Lumière a l'Espai Isidor.
En aquest enllaç podeu trobar més informació i veure fotos del barri dels llibreters de Jimbocho, de quan hi vaig estar l'agost del 2005
1 comentari :
No he vist Cafè Lumière, però la veritat és que realment promet... perquè els sons de la Coixet es redueixen a reflexions entaforades amb calçador, una bona banda sonora i un so cuidat amb molt criteri. Però res de ser un personatge més... Llavors un es queda amb ganes de saber si quelcom així és possible.
Publica un comentari a l'entrada