L’actor que més vegades treurà el cap per la pantalla en aquesta edició del BAFF és Tadanobu Asano i a banda de ser l’actor japonès jove més conegut internacionalment (no ho era tant quan va venir al Festival de Sitges fa uns anys) sembla la versió nipona del Johnny Depp dels noranta. Les pel·lícules on surt tenen aquella mena de combinació artie-raresa i els seus personatges acostumen a encaixar en el perfil friqui-pasmarote del bon cinema independent. De les tres pel·lícules on Asano és protagonista, ahir ja en vaig veure dues (em faltarà The taste of tea), tant diferents com la nit del dia.
La veritat és que costa de definir la bogeria de Survive Style 5+, una pel·lícula a mig camí entre l’estètica petarda d’un primer Almodóvar amb l’humor surrealista i pythonesc d’El sentido de la vida. Aquesta és la primera pel·lícula de Gen Sekiguchi, un reconegut director d’anuncis japonès que no ha dissimulat gens el seu orígen en aquesta ópera prima. Survive style 5+ destaca per la producció artística, amb uns decorats barrocament kitsch, ple de coloraines i amb un vestuari que ni Agatha Ruiz de la Prada.
L’argument gira al voltant de cinc històries ben esbojarrades: un home que contracta un sicari perquè li remati a la dona, que ja està morta, però se li apareix continuament com un fantasma empipador; un oficinista gris pare de família que es converteix en ocell per art i màgia d’un hipnotizador; la de l’hipnotizador mateix, egocèntric i hortera; una publicista que té idees autènticament estúpides per fer anuncis; i tres adolescents intentant sortir de l’armari (en sentit figurat i literal). Històries surrealistes més o menys relacionades, que tenen en comú la presència d’un sicari –l’anglès Vinnie Jones, divertidíssim- i que ironitzen sobre els nous gèneres del cinema japonès, des del terror tipus Ringu fins les pelis de yakuzas i d’arts marcials ultramodernes.
Cafè Lumière ja és una altra cosa. Per començar, és una de les millors pel·lícules del 2004 segons Cahiers du Cinema i si ho diu Cahiers du cinema, la cosa va a missa. La pel·lícula està plantejada com un homenatge del director taiwanès Hou Hsiao Hsien (el d’El maestro de marionetas i Millenium mambo) al mestre, a Yasuhiro Ozu, en motiu del centenari del seu naixement. L’esperit d’Ozu plana per tot el metratge, tant per la manera de rodar –amb la càmera a només un metre i mig de terra i a pinyó fixe-, com per les referències específiques a Cuentos de Tokio. Però, sobretot, per la dignitat, l’elegància, la senzillesa amb que es mostren els personatges.
La protagonista, en aquest cas, és una jove de l’extraradi de Tokio que intenta trobar pistes del pas per la capital nipona d’un compositor taiwanès dels anys 20. Una labor difícil, perquè el Tokio d’aquesta noia no té res a veure amb el dels anys vint, ni amb el dels anys cinquanta, quan Ozu hi rodava les seves pel·lícules. L’ajuda un amic llibreter (Asano) aficionat als trens i que en els temps lliures es dedica a enregistrar el concert de sons del metro japonès.
Hou Hsiao Hsien segueix els pasos d’aquesta jove al seu pis, als cafès, a la llibreria, a les estacions de metro, a la casa de poble dels seus pares. Són els indrets que configuren la seva geografia personal, una geografia en inexorable transformació com inexorable és el pas del temps; perquè la vida és canviant com un riu, és com l’anar i venir dels trens. I sembla que Hou Hsiau Hsien també ens ve a dir que la vida és, com el cinema, un estrany i fugisser tren de sombres.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada