Una divertida 'tragèdia' quotidiana

Borja Cobeaga supera amb bona nota el salt a la direcció de llargmetratges després d'haver generat força expectatives en la seva trajectòria en el món dels curtmetratges, amb obres com Éramos pocos -premiat a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors-, que va aconseguir una nominació a l'Oscar. El realitzador basc ha aportat a la seva opera prima, la fresca i divertida Pagafantas, l'experiència en el curtmetratge i en el mitjà televisiu, que es detecta en el ritme lleuger de la pel·lícula i la funcionalitat dels seus gags, amb encerts com els fragments documentals sobre el món animal que il·lustren els rituals per buscar parella; però també un important pòsit de cinèfil que permet definir Pagafantas com un encreuament entre una comèdia romàntica d'adolescents i una screwball clàssica en tota regla. I de fet, la noia objecte del desig del protagonista recupera la tradició de personatges femenins esbojarrats en la línia de la Katherine Hepburn de La fiera de mi niña.

No cal dir que Sabrina Garciarena està a anys llum de la Hepburn i força lluny també de la resta del repartiment de Pagafantas, amb actors com Oscar Ladoire o Kiti Manver, i on destaca per la seva naturalitat el televisiu Gorka Otxoa. Aquest jove actor aporta humor i tendresa a Txema, el noi enamorat d'una guapa argentina que només el pot veure com el seu millor amic. No costa entendre i fins i tot identificar-se amb la "tragèdia" quotidiana d'aquest pobre "pagafantas", i per això el personatge aviat es guanya les simpaties del públic. Aquesta és una de les claus, sens dubte, que expliquen l'èxit de la proposta com aquesta, que també troba en el seu repertori de secundaris i la successió de situacions còmiques els seus punts forts. Per això, Pagafantas és una pel·lícula allunyada de pretensions però al mateix temps, prou sòlida -malgrat les falles- com per passar la complicada prova de la comèdia i complir amb el seu principal objectiu: arrencar un i molts somriures en l'espectador.

Crítica publicada a Capgròs