El pitjor de Michael Bay

Amb Transformers, el mal nom que s'acostuma a associar a Michael Bay va trobar una excepció que feia presagiar l'inici d'una nova etapa de certa “maduresa” en l'obra del perpetrador de La Roca, Armaggedon o Pearl Harbor. Tot i tenir una petita legió de fidels seguidors, per a molts Michael Bay és encara sinònim dels pitjors defectes del cinema comercial americà. Defectes que, amb grans dosis d'ironia i força imaginació, va aconseguir superar amb la primera part de les aventures d'aquests robots mutants. Però com que una flor no fa estiu, poc li ha faltat per tornar a fer de les seves, recuperar tota la tralla que caracteritza les seves pel·lícules en la més que innecessària seqüela dels Transformers. Si la primera part era un divertit i despreocupat film d'aventures per a tots els públics, ingenu, divertit i autoparòdic, aquest segon film peca de tota classe d'excessos, tant de metratge com, principalment, de pirotècnia i efectes especials. Mica en mica, la mínima trama, que en els minuts inicials manté el to de la seva predecessora, es va perdent en un mar d'escenes inconnexes que només troben justificació en el desplegament d'efectes i que li resten tot sentit a la pel·lícula. Fins que al cap de dues hores i mitja de pel·lícula, només acaba quedant clara una cosa: Michael Bay encara forma part de la dubtosa elit dels pitjors directors del planeta.

Crítica publicada a Capgròs