Per aquelles coses de la cartellera, a les pantalles coincideixen actualment dos seqüel·les de sagues cinematogràfiques de gran èxit que conviden, a més, a parlar sobre les idees renovadores que arriben a Hollywood provinents d’altres àmbits com el televisiu. Així, si la preqüel·la d’Star Trek que ha signat J.J Abrams ha obert totes les esperances al sorgiment d’una nova generació de cineastes, el nou capítol de la saga Terminator que ha dirigit McG sembla confirmar-lo com un altre dels noms a tenir en compte en aquesta nova fornada de directors de cinema d’acció més comercial.
McG ha comptat amb la inestimable col·laboració del reputat guionista Paul Haggis, que contribueix a fer d’aquest Terminator: Salvation una digna continuadora d’una saga emblemàtica dins el cinema de ciència-ficció. Haggis planteja una complicada trama que es basa en el joc de viatges temporals que servia de punt de partida de la sèrie, i la sap tancar amb una hàbil solució argumental que, a més a més, està farcida de referències i clicades d'ullet als fans. Amb aquest sòlid guió a les mans, McG s'ha pogut dedicar a la cosa visual, que és el seu gran fort, tal i com va quedar clar amb la seva versió personal de Los Ángeles de Charlie.
Coherent, com Haggis, amb la línia marcada pel primer dels Terminators, McG ha optat per una estètica "austera" i seriosa que, no obstant, no estalvia recursos i efectes especials per mostrar el futur desolat i apocalíptic d'un planeta dominat per les màquines. Terminator: Salvation, en aquest sentit, recull curioses i variades influències que van des de Mad Max fins als mons virtuals dels videojocs. Però al mateix temps McG es manté fidel a l'esperit dels anteriors Terminators, especialment el film originari. D'aquella pel·lícula rescata McG les imatges reciclades d'un Schwarzenegger que reapareix convertit en el primitiu T800 per obra i gràcia dels efectes digitals, en una de les moltes piruetes visuals del film. Aquest excés d'artilleria visual acaba sent tant el punt fort com la feblesa d'una pel·lícula que pot fer-se pesada, però que també s'ha de reconèixer com un intent de dignificar en gènere i fer-ho, cosa encara més difícil, a partir d'una quarta part dirigida per encàrrec.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada