El britànic Michael Winterbottom oscil·la entre el cinema de denúncia i un cinema de caire més intimista sempre que troba la seva arrel en la tradició del cinema realista anglès, però al qual ha sabut dotar sempre d’un personal estil estètic. Génova, la seva darrera pel·lícula, presentada a San Sebastián i estrenada amb força mesos d’endarreriment, és una mostra d’aquests cinema de sentiments que Winterbottom ha explorat des dels seus inicis amb Besos de Mariposa i que va arribar a un punt culminant amb la brillant Wonderland. Genova intenta seguir l’estela d’aquell referent i, sense acostar-s’hi, s’hi que resulta una interessant aproximació per al gran públic –aquell que potser encara no conegui la seva obra- a certes dèries del cineasta. El film relata el procés de dol d’un home que perd la seva dona en un accident i que intenta refer la seva vida amb les seves dues filles adolescents, iniciant una nova etapa a la ciutat italiana que dóna títol a la pel·lícula. Winterbottom encerta de ple amb el seu protagonista, Colin Firth, un actor perfecte per al protagonista d’un film que no oculta la seva voluntat de tocar la fibra. El director, però, sap esquivar els moment més lacrimògens amb el peu al terra del realisme que sempre és present al seu cinema. Per això, encara que tova per moments, Génova també és interessant per la forma com expressa que, amb el pas del temps, les ferides es poden anar tancant i la vida es pot tornar a viure en plenitud. Ho mostra amb el devenir d’uns personatges que es busquen a si mateixos mentre fugen pels carrerons de la ciutat italiana, el retrat de la qual, estudiadament caòtic, fuig de la postal turística i es converteix, en canvi, en un personatge més de la història.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada