J.J. Abrams, creador d’una de les actuals sèries televisives de referència, Lost, està demostrant amb les seves incursions cinematogràfiques que els nous llenguatges televisius poden renovar les entumides fórmules del cinema de gènere nordamericà. Aquest joves realitzador, productor i guionista, ja ha deixat ja la seva marca en films com Mission: Imposible III o la sorprenent Cloverfield i ha demostrat que el cinema comercial d’acció o de ciència ficció no té perquè està renyit amb la qualitat. Per això també resulta tan encertada la seva elecció com a responsable de l’onzè capítol de la saga cinematogràfica d’Star Trek, que s’ha plantejat com una preqüel·la que expliqui els orígens dels tripulants de la nau Enterprise.
El repte és agosarat ja que, a més, es tracta de recuperar els personatges de la sèrie original i relatar la seva joventut, amb nous actors que donin vida a noms tan mítics com el senyor Spock o el capità Kirk. Abrams ha trobat en els trekkies de major solera els més entusiastes valedors d’aquest film que recupera l’essència i l’emoció de les grans Space Operas de Hollywood. Star Trek XI és una pel·lícula tan trepidant i espectacular com emotiva i fins i tot ingènua, i és en aquesta equilibrada combinació d’acció i emoció, de modernitat i aires retro, on Abrams aconsegueix els seus millors resultats. I per sobre de l’acció, el director aconsegueix parlar de qüestions com l’amistat, la lleialtat, el compromís, l’amor o fins i tot la preservació de la memòria història amb un guió que destaca també pels seus diàlegs frescos i enginyosos.
Els seguidors de Lost trobaran tics i clicades d’ull a la sèrie així com també els trekkies, als quals Abrams els reserva una sonada i entranyable aparició de l’actor Leonard Nimoy (l’Spock original), que apareix per obra i gràcia d’un guió circular com una cinta de moebius, que avança endavant i endarrere en el temps sense que res perdi sentit i tot conservi una estranya lògica interna. Un exemple més del talent de J.J. Abrams, un director que amb els seus continus transvasaments d’idees entre televisió i cinema s’està confirmat com l’exponent més destacat d’una nova fornada de directors que, com els de la generació dels setanta, sembla cridada a renovar el cinema comercial de Hollywood.
Crítica publicada a Capgròs
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada