Una petita pel·lícula peruana amb finançament català s'ha imposat en el palmarès de la Berlinale gràcies a la seva refrescant barreja de realisme costumista i de dura poètica. L'actriu protagonista, Magali Solier, interpreta a Fausta, una noia afectada per aquesta "teta asustada", nom que defineix la dolència que pateixen els fills i filles de les dones que han estat violades, i que segons la llegenda popular, es transmet a través de la lactància.
La malaltia és, en realitat, una manera de definir la por que defineix la vida d'aquesta noia que acaba de perdre la seva mare i que s’ha de buscar la vida –i lluitar contra la seva pròpia por- per aconseguir diners per pagar-li un enterrament digne. Sota aquest pretext, la jove directora Claudia Llosa és permet oferir un retrat entre el documental i el costumisme sobre els costums i les cerimònies tradicionals. Els costums al voltant dels enterraments –impagable la seqüència dels venedors de taüts-, es contraposen als diferents casaments que es van mostrant al llarg del metratge, i que suposen un contrapunt de color. Pel·lícula de grans contrastos, destaca també el de la vida agitada i sorollosa dels suburbis on viu Fausta, i la casa silenciosa i solitària on viu la rica compositora, filla de militars, que l’acull com a criada.
Alegra i tristesa, mort i vida, es donen la mà en aquesta història sobre el dolor i la por, tan arrelada dins aquesta noia com el tubèrcul que porta al seu interior, com el que feien servir les dones del camp peruanes per evitar violacions durant les dues dècades de guerra que va patir el país a partir dels anys 80. A través d'aquesta impressionant imatge la directora aconsegueix convertir Fausta en símbol de totes aquestes dones que van ser víctimes de la violència. I és través seu que apel·la a la necessitat de tancar les ferides que sagnen, superar la por i convertir el seu record en la llavor d'una nova vida.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada