La batalla perduda del realisme

El cinema de Danny Boyle sempre ha tingut unes ínfules de realisme social que s’han acabat veient frustrades per la seva tendència a l’autoengany. Des de la seva opera prima Tumba abierta fins al seu film més conegut, Trainspotting, la forma i el fons de les pel·lícules de Danny Boyle han mantingut una pugna que poques vegades s’ha resolt a favor del segon.

Amb Slumdog Millionaire, pel·lícula que es va poder veure en primícia a Mataró gràcies a la preestrena patrocinada per Caixa Laietana, el mateix director explica que la seva intenció era fer un retrat social “políticament incorrecte” de les condicions de vida de les classes més humils de l’Índia. S’ha de reconèixer que en moments puntuals, aquestes condicions es mostren –però no s’expliquen- amb certa contundència. Boyle presenta les barraques del suburbi de Dharavi com un niu de pobresa, marginalitat i delinqüència, buscant certs paral·lelismes amb la pel·lícula brasilera Ciudad de Dios. Ho fa amb certa lleugeresa, una estètica colorista i postmoderna i un pretès sentit de l’humor amb els que busca la pretesa incorrecció, però tot està ben mesurat per no molestar ningú, ni els acadèmics que el poden premiar –i ja l’han premiat- ni el públic benestant, que probablement tindrà una visió de l’Índia tan superficial com la visió que en dóna la pel·lícula.

Sota el pretext d’explicar un conte sobre els atzars de la vida i fer-ho a través d’un muntatge fragmentat al voltant de nombrosos flashbacks que reconstrueixen la vida del protagonista, Slumdog Millionaire amaga un lamentable argument sobre un jove marginal per a qui la única justícia social pren forma d’un concurs televisiu. El seu final feliç, exasperantment previsible, aplaca consciències i deixa un generalitzat regust amable sobretot entre aquells espectadors que ja en tenen prou marxant de la sala pensant que els barraquistes de l’Índia són pobres però feliços amb la vida que els ha tocat viure. El realisme, un cop més en el cinema superficial de Danny Boyle, torna a perdre la batalla.

Crítica publicada a Capgròs