Evocació postmoderna

La vocació postmoderna de manual que caracteritza la filmografia de Baz Luhrman es plasma de nou a Australia, un producte que presenta amb embolcall de luxe un fons amb poc contingut. En el seu nou i aparentment ambiciós film, el director de Moulin Rouge! evoca el melodrama èpic del Hollywood clàssic. Ho fa recorrent a clixés i estereotips, buscant les emocions fàcils i defugint qualsevol intent de reinterpretació o actualització del gènere, per relatar una trama novel·lesca amb heroïna i galant de classes diferents, que en un escenari exòtic i en un context bèl·lic, es veuen units i separats successivament per les diferents circumstàncies que marca un guió pla i funcional.

Aquest exercici, purament formal, passa per la reconstrucció de situacions dramàtiques, estructures narratives i fins i tot composicions de pla plenament identificables i plenes de cites a pel·lícules com Lo que el viento se llevó, que és el gran referent d’Australia. Aquesta és la gran virtut, però també el principal problema del film: permet retornar i recrear-se en llocs coneguts, però la sensació de cosa vista simplificada en extrem hi juga a la contra, perquè no permet veure Australia com a res més que un succedani. Vistós, àgil i entretingut, però sense cap personalitat pròpia. Luhrman, a més, comet el greu error de creure’s la seva mentida i s’acaba prenent seriosament una història i uns personatges amb molt poca dimensió.

El petit mestís protagonista, convertit en narrador d’un film que adopta per moments la forma d’una llegenda oral aborigen, es converteix en la gran troballa d’un film que va perdent personalitat a mesura que abandona la saludable voluntat de paròdia dels seus minuts inicials, per acabar convertida en un convencional melodrama que potser arrenca una llagrimeta fàcil, però que no és capaç de deixar l’empremta dels films que s’entesta en emular.

Crítica publicada a Capgròs